Tic-tac, tic-tac. Tots ja són al llit i l'únic soroll és el que fan les tecles en enfonsar-se; només quan elles callen m'adono que el rellotge no s'atura. Tic-tac, tic-tac. Aquest moment del dia m'agrada especialment perquè em fa sentir viva, és com si la nit fos meva i només meva. És agradable l'aire fresc que està començant a fer en aquestes nits de setembre que estan en un entremig incert: no fa la xafogor in-somnífera de les nits d'agost, però tampoc el fred recollidor de les d'octubre.
Setembre, ho sé perquè els veïns ja han tornat del càmping i la programació televisiva sembla recuperar la vitalitat perduda durant l'estiu. El top ten de les converses d'ascensor es basa en un repàs dels últims dos mesos (sovint acompanyat de competicions del tipus guanya-el-qui-ha-anat-més-lluny-de-vacances), sense oblidar els "què faràs aquest curs, quan comences, ja ho tens tot a punt?". I és que és fàcil donar conversa en aquesta època de l'any, perquè qui més qui menys, tothom té batalletes i/o futurs projectes per explicar, sempre amb l'objectiu de tenir un trajecte una mica menys incòmode. Vull aclarir que quan dic converses d'ascensor no em refereixo només a les que es tenen dins de l'habitacle pròpiament dit, sinó a aquell tipus de converses que tots coneixem i que en el fons no diuen res de nou (tot i que estic segura que són tan necessàries per a la vida social com les més trascendentals).
I bé, després d'una estona entre ascensors i soroll de tecles, arriba l'hora de tancar l'ordinador, sortir un moment a fora i comprovar que la Lluna, gairebé plena, encara il·lumina la terrassa. La miraré directament als ulls, però potser avui no li diré res, avui senzillament agafaré aire amb força com si volgués endur-me la nit a dormir amb mi. Entre els llençols suaus, amb el novè mes entrant per la finestra enmig del silenci. Tic-tac, tic-tac.
Setembre, ho sé perquè els veïns ja han tornat del càmping i la programació televisiva sembla recuperar la vitalitat perduda durant l'estiu. El top ten de les converses d'ascensor es basa en un repàs dels últims dos mesos (sovint acompanyat de competicions del tipus guanya-el-qui-ha-anat-més-lluny-de-vacances), sense oblidar els "què faràs aquest curs, quan comences, ja ho tens tot a punt?". I és que és fàcil donar conversa en aquesta època de l'any, perquè qui més qui menys, tothom té batalletes i/o futurs projectes per explicar, sempre amb l'objectiu de tenir un trajecte una mica menys incòmode. Vull aclarir que quan dic converses d'ascensor no em refereixo només a les que es tenen dins de l'habitacle pròpiament dit, sinó a aquell tipus de converses que tots coneixem i que en el fons no diuen res de nou (tot i que estic segura que són tan necessàries per a la vida social com les més trascendentals).
I bé, després d'una estona entre ascensors i soroll de tecles, arriba l'hora de tancar l'ordinador, sortir un moment a fora i comprovar que la Lluna, gairebé plena, encara il·lumina la terrassa. La miraré directament als ulls, però potser avui no li diré res, avui senzillament agafaré aire amb força com si volgués endur-me la nit a dormir amb mi. Entre els llençols suaus, amb el novè mes entrant per la finestra enmig del silenci. Tic-tac, tic-tac.
2 comentaris:
tic-tac. Setembre, et recordo també, que és època de tornar a la rutina. Aquella maleïda rutina que ens provoca tants maldecaps.
bon dia !
Precisament aquest és un dels primers cops en molt de temps que per a mi "setembre" no significa "rutina": estic a punt, a punt de començar la universitat i de moment tot és curiositat :) Però sí, suposo que no trigaré gaire a demanar vacances altre cop. Bona nit!
Publica un comentari a l'entrada