dissabte, 12 de setembre de 2009

Refugis

La Maia sabia que sempre podria refugiar-se en el seu món interior, escriure històries que li fessin oblidar la seva pròpia tot i parlar d’ella a cada línia. Va pensar que seria bonic que les nostres vides fossin fruit de la imaginació d’algun escriptor. Algú que hagués inventat els semàfors, la tinta, les culleres, els croissants de xocolata. L’Escriptor Suprem que tot ho sap i tot ho pot. No com un Déu, sinó com un home que juga a crear. Així s’explicarien moltes coses: aquelles casualitats que acaben formant la nostra història, les connexions entre els fets que teixeixen la nostra existència, el bri d’esperança que resta dins de tots i cadascun dels cors d’aquest món. No és de bojos el pensament d’una mà màgica que ens marca el camí. Potser tot seria més fàcil, potser n’hi hauria prou de deixar que les coses al nostre voltant fessin el seu curs, perquè el destí estaria marcat (o no, depenent de l’estilística de l’escriptor en qüestió). De totes maneres, el nostre futur no dependria de nosaltres i, per tant, no tindria sentit lluitar. És per això que, en el cas que existís, no podríem saber res d’aquest Escriptor Suprem: ser-ne coneixedors representaria per a nosaltres un sense-sentit existencial.

La Maia, abraçada encara al coixí, va adormir-se amb aquest pensament, amb l’estrany convenciment que hi havia quelcom més enllà de la mera vida humana. Una mena de connexió entre l’home i la natura, entre la dona i el món. Alguna cosa que no mor, un tot universal que es basa en un fluir continu. En aquell fluir que de tant en tant som capaços de sentir. Sí, ella el sentia de vegades: eren petits instants en què el temps no existia, moments minúsculs en què una harmonia més enllà del seu cos l’omplia i li feia entendre que ella no era ella, que formava part d’una unitat perfecta. Li costava d’explicar aquesta sensació, i també li feia vergonya, perquè segurament molts pensarien que havia embogit en el seu afany per superar la por a la mort i satisfer el seu anhel de certa eternitat. Però no, la Maia no havia perdut el senderi ni pretenia desafiar la mort. Coneixia una persona que havia sentit aquest mateix fluir universal. Una sola persona: el seu millor amic. I aquí és on començaven els dubtes sobre la relació causa-conseqüència. Potser no hi havia ni causa ni conseqüència, sinó casualitats. O traços de l’Escriptor, cadascú és lliure de dir-ne com vulgui.

2 comentaris:

irene ha dit...

:)

Sé a què et refereixes amb això dels instants en què pots notar l'eternitat, la continuïtat del món... A mi em passa de tant en tant, alguna nit, després d'haver llegit algun poema, o d'haver escoltat alguna cançó...

Com va la filosofia? (perquè fas filosofia, no?). T'hi veig molt, de filòsofa! :)

Un petó!

Gemma ha dit...

La filosofia encara no va, falten només dos dies! Segur que el primer dia torno flipadíssima i començo a teclejar de seguida, així que tens les portes obertes a la meva primera experiència universitària! M'alegra tornar a saber de tu! Suposo que les vacances han provat, oi? Això de no veure't el pèl per aquí en tot l'estiu és bona senyal :)

Un petó!