Parlo de recuperar tot allò que no has perdut perquè en realitat mai ho vas arribar a tenir. Parlo d'autocontrol i també de saber-se descontrolar quan toca. Sempre quan toca. Sempre buscant el moment adequat, el moment idoni per somriure, per cridar, per callar, per explicar un acudit d'aquells que saps que no fan gràcia, per plorar. Però sobretot per descontrolar-se. Control perdut però no tan perdut, el volum uns quants punts més alt per no sentir la teva veu interior. No, no parlo de la consciència, què és la consciència? Parlo simplement d'una veu interior que no calla, no vol callar mai, va donant voltes dins del cap, rebota i no para. De vegades és ella qui parla quan escric, o quan canto. Sí, quan canto. Amb una guitarra a les mans aquesta veu interior s'esvaeix, o millor dit, es fusiona amb la música. M'agrada la sensació de tenir tantes coses a dins, tantes coses que desconec i que a poc a poc aniran brollant de mi, suposo. Em sembla que aquest és un post de "tot-el-dia-a-casa", després d'unes quantes hores de son desubicades tot i que molt ben aprofitades. Sí, és un post d'aquells de qui t'entengui que et compri.
P.S.: De totes maneres, estic convençuda - més aviat és una esperança - que més d'un podria comprar-me.
