Tot trontolla i alhora res no ha trontollat mai, és tan llarga la llista i és tan meva la culpa que no en tinc prou que em duri la bona sort. Davant de tanta paradoxa generalitzada és comprensible que una s'acabi desconcertant. Que sigui comprensible no arregla massa res, però és una mena de consuelo de tontos que, no se sap ben bé com, aconsegueix alleujar la situació. Sigui com sigui, he arribat a la conclusió que tenir qualsevol sentit massa desenvolupat és un problema: ser fi de nas només et porta maldecaps i si ets massa sensible als sorolls acabes parant boig. Tinc la sort que em passen totes dues coses. Però avui he descobert que el pitjor sentit, el més empipador -i en conec uns quants que em mirarien malament si em sentissin dir-ho- és la intuïció, la maleïda intuïció que et porta a adonar-te en excés del que passa al teu voltant, a captar allò que probablement no hauries d'arribar a saber mai. És odiós tenir la certesa que el que podria ser una simple casualitat no ho és en absolut i no poder-ho demostrar, estar convençut que hi ha coses que no passen perquè sí i, a sobre, tenir raó. És el rabiós ho sabia en confirmar que, efectivament, t'has estat autoenganyant quan et resisties a refiar-te d'un sisè sentit que, mal et pesi, és molt més fiable del que et pensaves. A més, en la intuïció tot és tan incert que arriba un moment en què només et preocupa trobar l'interruptor per desconnectar-la i tornar a la tranquil·litat. Perquè... hi ha d'haver un interruptor, oi?
divendres, 21 de maig del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
