Un gran "sí", amb accent -d'afirmació i no d'ésser-, el que diem quan volem, o quan no volem però hem. M'he trobat molt a faltar. Molt. La música, escriure, pensar, relaxar-me, perdre'm en mi mateixa. Perdeu-vos, perdeu-vos molt. Però pel que més vulgueu, torneu-vos a trobar algun dia, perquè només llavors sentireu que tot ha valgut la pena, almenys una mica. No m'embrancaré en cap discurset consolador del tipus dels-errors-se-n'aprèn ni tot-serveix-per-alguna-cosa. Simplement tot el que fem i el que vivim ens marca i ens fa ser com som, no tenim altra manera d'estar al món que no sigui en aquest cos petit, o gran, o prim, inevitablement maltractat en més o menys mesura, amb el cul gros, el nas petit, una cicatriu al genoll de quan teníem onze anys i anàvem amb mitges i vam caure sobre la grava polsegosa. Els idealismes són bonics, però s'ha de saber que ho són. Quan aprens que l'amor no és més transcendent que una mirada, que res no és perfecte ni ho serà mai, quan ho sents de debò sota la pell i no només dins del cap, quan les frases prenen sentit i quan t'adones de tants indicibles, aleshores potser t'esgarrifes i la teva primera reacció és amagar-te rere les cortines com feies de petit. Però no et pots quedar eternament rere les cortines, et vindrà a buscar i et trobarà: la vida et despullarà en qualsevol de les seves múltiples formes. Coneixeràs la seva cara més agra, et faltarà l'aire, la suor freda t'embolcallarà, tindràs por, por en estat pur, por injectada en vena. Però tot passa. Acceptaràs el que hagis d'acceptar, aprendràs a recomençar, a assumir els errors i les mancances, a respectar-te, a aixecar-te malgrat tot. Encara que no et sentis igual, encara que ja no tot flueixi, encara pots ser, si vols, un ocell que vola arran dels camps de blat. De vegades simplement no estàs preparat per continuar caminant. D'altres vegades, per sort, sí.
Fes clic aquí per continuar somiant truites.
Fes clic aquí per continuar somiant truites.
