...qui ferme les yeux quand on la couche. La llibertat que poden arribar a donar deu metres quadrats és una gran ironia. Em sento tant a casa que em sembla que devia ser francesa en una altra vida. Ah, la belle époque en boca de la Marion Cotillard i un cigarret llarg i estilitzant entre dos dits de seda negra. Sóc al país on els ideals es fan realitat i els concerts de jazz apareixen, inesperats, entre les parets gastades d'edificis massa vells. Aquí plou dins dels pavellons i els gats negres es deixen acariciar si te'ls acostes amb tendresa. Els nens porten ulleres i les àvies duen boines de colors per espantar el mal (del) temps. La violeta és la flor de la ciutat i també la meva, però fins fa poc no ho sabíem, ni jo ni la ciutat. No escric gens i visc moltíssim, em retrobo en els nens que em miren pel carrer i les noies que canten al metro, en l'olor de tardor i en el reflex dels arbres sobre el canal de Brienne. Noto com em faig gran i petita alhora, comencen a tornar les bufandes i l'abric em demana cada matí, quan obro l'armari, si encara no fa prou fred com per sortir. Aviat, mon vieux, aviat. Ara que l'incertesa s'ha canviat de bàndol, el caminar es fa més lleuger i els pulmons s'omplen de present. A Toulouse, senyors, es respira VIDA.
