La casa dels nens feliços

Aquesta és la casa dels nens feliços. Anys i panys de generacions les unes rere les altres vetllant perquè sempre n’hi hagi una d’infants somrients, i en àlbums de fotos milers de Rocamadours arrenglerats com si totes les felicitats haguessin estat simultànies, àlbums coberts de pols al fons de l’armari de la mateixa sala d’estar de la mateixa casa de la mateixa família. Els nens creixen, miren la vida a la cara per uns instants i acaben abaixant els ulls, s’entristeixen i es tornen grisos, però llavors desenvolupen la meravellosa capacitat de tenir més nens, nens que no saben dels monstres que s’amaguen rere les tanques del jardí i es deixen fer fotos mentre es gronxen i criden d’exaltació. No es pot parlar de la generació protegida, perquè cap no ho està, totes desemboquen tard o d’hora en alguna mena de crueltat reveladora. És més aviat la franja protegida, una franja on pel bé de tota família cal assegurar que sempre hi hagi membres (altrament es corre el risc de no poder tornar a pintar mai més les parets de colors que no siguin el blanc o el beige). Es tracta d’una infinita reencarnació de colors en què els pares passen als fills el que havien estat algun dia, amb l’esperança de projectar-ho fins a la fi dels temps. I en aquesta reencarnació alguna cosa es remou dins dels progenitors, es perd, es resigna. Ja no tenen el relleu, i els qui el tenen no ho saben: si ho sabessin no serien nens.