Avui a la tarda, quan he sortit de l'institut, plovia. Plovia però no amb prou intensitat com per fer-me córrer i tenir ganes d'aixoplugar-me sota algun balcó. He tingut la sensació que la pluja reflectia el meu estat d'ànim. Queia dolçament, a poc a poc, com si volgués acompanyar-me avui que per circumstàncies diverses tornava sola cap a casa. Mentre en el meu reproductor d'mp3 sonaven uns acords no menys agradables que la pluja, m'he adonat que, de sobte, tot tornava a fluir. Sí, de nou aquella sensació d'harmonia de què ja he parlat alguna vegada, una mena d'intuïció inqüestionable que diu que ara i aquí tot va bé.
Ara i aquí, al cap i a la fi, és l'únic que importa. Llàstima que sovint ens costi tan poc oblidar-nos d'aquesta gran veritat. Però mentre la pluja continuï caient de tant en tant sobre la meva pell, prometo tenir-ho present.
Avui plovia...
Ara i aquí, al cap i a la fi, és l'únic que importa. Llàstima que sovint ens costi tan poc oblidar-nos d'aquesta gran veritat. Però mentre la pluja continuï caient de tant en tant sobre la meva pell, prometo tenir-ho present.
Avui plovia...
3 comentaris:
sí que plovia, Gemma, i tant que plovia!!! Aquella pluja que cau, com has dit, suau i dolça... però que no te n'adones i t'ha empapat!!! xD
Petons, molt maco el text!!!
Seria perfecte notar aquesta sensació més sovint ^^
Espero que mai no t'oblidis d'això i que no dubtis del teu camí, que no pot ser més correcte.
I espero que tinguis molts més moments com aquest, que et fan escriure com ho vas fer =).
PD: (Des de aquest dia no em passava pel teu blog!)
Publica un comentari a l'entrada