Desaparèixer

Tot és qüestió de descobrir maneres de desaparèixer uns instants, una mica com quan érem petits i ens amagàvem rere les cortines del menjador. Te'n recordes? No és que ens creguéssim invisibles, és que realment ho érem! Immòbils i expectants, aguantàvem la respiració fins que algú trencava la màgia en descobrir-nos: un esglai de sorpresa era suficient per fer tornar els colors a la realitat. Llavors simplement arrencàvem a córrer i paràvem les mans, riallers, cap a unes altres flors. Quines veus ens han volgut ensenyar què és possible i què no? No tinc tan clar que ja no ens quedin cortines. El món n'és ple, de cortines! El problema és que va arribar un dia en què ens vam creure massa grans per jugar a fet i amagar. Massa grans per jugar, en general. I el que és pitjor: massa grans, així, a seques. Des que som massa grans que ens encaparrem a controlar-ho tot, especialment allò que sabem que no podrem controlar, i de vegades fem coses sense sentit, com ara somriure quan volem plorar o callar quan tenim ganes de parlar. Ja només correm quan se'ns escapa l'autobús, i els plastidecors s'han reduït a una olor evocadora de botons vermells i bates de ratlles. Alguns diuen que està bé que sigui així, i segurament tenen raó, però saps què passa? Que si tu i jo no trobem les nostres pròpies cortines ens tornarem bojos. I, sincerament, ara per ara no em ve gaire de gust.

Amor de paper

Avui m'he enamorat. Caminava per la biblioteca a la recerca d'un llibre que m'havien recomanat quan de sobte l'he vist: m'esperava amb el seu posat ferm, impassible; amb l'aire reposat d'aquell qui sap que té per davant tota una eternitat. D'exterior auster però curosament ben pensat, enquadernat en cartoné flexible i amb les pàgines lleugerament tacades i esgrogueïdes pel pas del temps, com ha de ser. L'he agafat, l'he tingut entre les mans uns segons i no m'han fet falta  més de dues pàgines a l'atzar per decidir endur-me'l. Faig una valoració positiva de les primeres paraules que hem intercanviat, entre les pedres solemnes del claustre. Em sembla que li he caigut bé. Encara hem d'aprofundir més en la nostra relació, però perquè us en feu una idea, així conclou José Arier Matons el pòrtic del llibre:

El poeta del rostro alargado bajo una frente espaciosa yace en la inmovilidad del sueño eterno. Sus ojos azules, que fácilmente se extraviaban en la lejanía e interrogaban a las cosas, se han cerrado para siempre. La sonrisa de sus labios, que disimulaba una expresión de aflicción y fatiga parecida a la que prestan a Marcel Proust sus últimos retratos, ha adoptado el pliegue definitivo para la eternidad. Rainer María Rilke, el hombre, ha concluido su obra. Y ésta, desprendida de las manos de su autor, prosigue su marcha triunfal a través de los siglos.

Doncs sí, avui m'he enamorat d'una edició antiga d'una antologia poètica de Rilke. Data de l'any 1959 i és senzillament preciosa. Em sembla que m'hi vull casar. Ara palpo les aigües blanques de la portada, que només són trencades en un racó per un petit i exquisit dibuix d'un nu femení al costat del retall d'una partitura en clau de sol, i em pregunto com m'ho podria fer per aconseguir-ne un d'igual per a les lleixes de casa. De moment, però, encara tinc uns dies per anar descobrint petites joies com aquesta:

Música

Música: aliento de las estatuas, tal vez:

silencio de las imágenes. Lengua

donde acaban las lenguas, tiempo

perpendicular a los corazones en fusión.

¿Sentimientos para qué? ¿Metamórfosis

de los sentimientos en qué? En un paisaje de sonidos.

Música: país extranjero, corazón que se escapa

de nosotros. Espacio el más íntimo de nosotros

que, levantándose por encima de nosotros mismos,

nos expulsa: sacra partida...

Nuestro interior

nos rodea,

como una lejanía perfectamente ejercida,

como un reverso del aire,

puro,

inmenso,

inhabitable. 

Cada vegada m'agrada més, la troballa d'avui, i em sorprenc en adonar-me del component estètic que té aquesta atracció. Sí, el contingut del llibre m'ha tingut aclaparada durant una bona estona, al claustre, però també em crida molt l'atenció visualment, i no cal dir que és un veritable plaer girar-ne les pàgines. Aleshores penso en la por que em fa la possibilitat que això es perdi, que els llibres digitalitzats aconsegueixin algun dia la reducció de les edicions en paper a quatre lletraferits que, pobrets, no estan fets per al progrés tecnològic. Els qui pensin això és que no en tenen ni idea: mai, i quan dic mai vull dir mai, no hi haurà res de digital equiparable a la sensualitat d'un bon llibre. Només faltaria. Cap generació no hauria de veure's privada de la possibilitat d'aquesta història d'amor amb els llibres, d'aquesta sensació que mai fins avui havia estat tan forta en mi, d'aquest deliri irracional. I que ens tractin de bojos, si volen: serem els bojos de les mil maneres d'estimar.

Avui no fa Sant Jordi

Perquè Sant Jordi vol dir un mar de gent passejant pels carrers del centre; és sinònim d'haver d'obrir-te camí entre la multitud per arribar a les parades, aturar-te cada tres passes per saludar algun conegut i descobrir amb una rosa a les mans aquella noia que s'ho tenia tan amagat. Avui, en canvi, els llibres de la Rambla reposaven entristits sota les lones que els aixoplugaven, demanant tímidament que alguna ànima caritativa aixequés aquells plàstics i els agafés ni que fos per llegir-ne la contraportada. Tot sigui dit, demanaven en va, perquè es veu que n'hi ha prou amb una làmina transparent per fer-los invisibles als ulls dels qui, en circumstàncies normals, s'hi abocarien desesperadament com si es tractés d'una qüestió de vida o mort. Esperem que l'intent de la tarda no resulti fallit, perquè tot i que de llibres ja me n'he servit al matí -sembla mentida que una moneda sigui suficient per endur-te a casa segons quines relíquies-, no em consideraré plenament satisfeta fins que no em senti dins del bullici alegre de cada any, fins que no es materialitzi la imatge que guardo a la memòria de tots els santsjordis des que tinc ús de raó. I no demano que marxin els núvols, ni que surti el sol per miracle. Demano quelcom encara més complicat: neguem-nos a acceptar una diada tan ensopida i convertim-nos en rajos de llum, siguem nosaltres la primavera, regalem-nos roses sota el xàfec més impertinent! Correm amb un llibre sota el braç pels carrers mullats, trepitgem els bassals amb les nostres sabates impecables. És aigua, senyors meus, només és aigua! Només és aigua...

Per què

De vegades no saps per què. No saps per què, així, a seques. I tens por de no saber què tens, de perdre el control, i et vénen ganes de divagar per carrers desconeguts i així sentir-te una mica menys estranya en el teu món. El teu món que de sobte no localitzes, que s'expandeix, que cada vegada és més indefinit i que comences a no comprendre de debò. Busques on agafar-te, i amb una mica de sort trobes uns quants versos entre les pàgines d'un llibre vell, un nen que estén els braços -les ales- al buit, uns acords oblidats. Tot està com sempre. Ho veus? Ets tu, ets tu que dónes massa voltes, amunt i avall, no deixes de fer centrifugar l'eternitat de dèries que et ronden pel cap. Et mereixes un respir, no creus? Tant li fa que no sàpigues per què. El desconcert és quelcom que has d'aprendre a permetre't.

El far de les camises taronges

Des del far de les camises taronges hi ha una magnífica panoràmica del castell de les papallones. Si aconsegueixes trobar-lo pots quedar-t'hi una estona, amagat, mentre el temps al teu voltant sembla aturar-se i alhora tot va més ràpid que mai. És només un instant, un racó, un secret entre tu i les parets de pedra que et custodien.

Des del far de les camises taronges distingiràs, si el dia és clar, un parell de somriures en l'horitzó. Que no t'ofengui descobrir en altres aquells gestos que ahir semblaven només per a tu. Has de ser fort i mantenir els ulls oberts, l'indret és massa estratègic com per tancar-los un cop hi ets. Amb una mica de sort, si afines la vista, apreciaràs com uns petits éssers suren lleugerament en l'aire: són elles, les papallones blanques, tan fugisseres que diuen que mai ningú no n'ha pogut retenir cap a les mans. En aquell moment desitjaràs que te'n regalin unes quantes, que algú les agafi per tu. Molts ho han intentat abans, pots estar-ne segur. Els enamorats més encegats s'hi han esforçat de les maneres més estrambòtiques que et puguis imaginar, però les papallones del castell són impossibles de capturar. Conten que són elles les qui decideixen, en ocasions molt comptades, prendre contacte amb els cortesans, i que solen deturar-se sobre el front més pur, precisament aquell que mai no ha desitjat haver-les. Ha de ser un espectacle digne de presenciar!

Des del far de les camises taronges, si calles, pots sentir com el vent xiula entre els xiprers i les camèlies. Et corprendrà una admiració inevitablement creixent, però per més que notis dins teu una força que t'empeny a saltar al buit per fer teus els somriures i els gestos que has vist, no oblidis que la imatge que tens al davant no pertany al teu món. Et pots considerar afortunat: els teus iguals probablement no arribaran a conèixer el vol de les papallones -ells no sabrien trobar el far-. Només et demano que entenguis i acceptis el teu lloc entre la realitat i el castell, al límit entre el que és i el que podria ser, per tal que la frustració no et converteixi en desgraciat. No és fàcil, ho sé, però sempre has intuït que ets especial, m'equivoco? Estàs fet per anhelar el que hi ha més enllà del far, sigui el que sigui. 

Sigui el que sigui, perquè sempre hi haurà milers de papallones inabastables sobrevolant el teu castell, i l'únic que podràs fer serà escriure'ls cançons del far estant. I cantar ben fort esperant que et sentin. Qui sap si un dia, per error, una d'elles volarà massa alt i se t'aturarà al front...

L'hora més encalmada

Ahir vaig voler seguir el consell del poeta i, en l'hora més íntima de la soledat de la nit, vaig demanar-me si he d'escriure, si escriure és una necessitat vital en mi. De sobte vaig sentir-me plena des del fons del ventre, tan sola i tan plena en aquest món incert: efímera, minúscula en el temps i en l'espai, però meva i només meva. Aleshores em vaig respondre: he d'escriure. No per agradar, no per publicar, no per cridar l'atenció ni crear aparença intel·lectual, sinó per pura necessitat interna. Per entendre una mica millor les coses, per dir-les i, sobretot, per dir-me-les. I el que sorgeixi d'aquesta necessitat, el que brolli d'aquest meu ventre -el ventre, per si no us n'heu adonat, és el centre de la poesia- serà un reflex fidel de mi. A partir d'ara estic disposada a desfer-me de totes les cobertes, les pretensions, els intents de. A prescindir del judici dels altres, que em fa perdre'm en els meus intents de semblar qui sap què. No es tracta de semblar; es tracta de ser. Amb confiança i esforç, amb l'humilitat de qui no se sap portador de cap gran veritat, però es va creuant amb petites certeses que pot fer seves. El món de fora, el reconeixement, la simpatia dels altres... Tot això són complements agradables però cal aprendre a atorgar-los un segon pla, a veure'ls com a conseqüències d'allò que realment és la base. Cal no confondre el "per què" amb el "per a què". Em queda molt per aprendre, per millorar, per polir i, fins i tot, per construir des de zero. Però puc fer-ho sobre els fonaments més ferms que es puguin arribar a tenir, perquè  m'ha costat entendre-ho però ara ho veig clar: la paciència ho és tot! 

"Aquí no val a mesurar el temps, un any no compta, i deu anys no són res; ser artista vol dir: no calcular i comptar; madurar com l'arbre, que no força la seva saba i aguanta confiat les tempestes de primavera, sense la por que després pugui no venir l'estiu. L'estiu ve. Però només ve per als qui són pacients i es comporten com si tinguessin davant seu l'eternitat, tan despreocupadament silenciosa i extensa. Jo ho aprenc cada dia, ho aprenc amb patiments als quals estic agraït: la paciència ho és tot!"

(Rainer M. Rilke, Cartes a un poeta jove)

Aparadors

Devia ser diumenge, un dels meus diumenges, i vaig sortir a la terrassa. A baix, a la plaça, hi havia tres nens hindús que jugaven amb una pilota. El més gran tenia a les mans un pal de fusta, semblant a un bat de beisbol, però pla. El mitjà li llençava la pilota des de lluny, i el més petit, pobret, corria a buscar-la tan de pressa com podia cada cop que el seu germà -vaig deduir que eren germans- la colpejava amb totes les seves forces. No hi havia ningú més al parc. Quan el que batejava havia llençat tres vegades, es canviaven les posicions, però el gran sempre jugava amb avantatge, perquè, com tots els germans grans, era el més hàbil i tocava sempre la pilota. No passava dels onze anys, però ja sabia com tenir contents els altres dos amb la seva suposada "igualtat d'oportunitats". El petit, posem-li cinc anys, no parava de córrer amunt i avall darrere la pilota esmunyedissa amb un somriure a la cara. Els seus bracets amb prou feines podien sostenir el pal, que en feia dos com ell, però això no semblava afectar-lo. El mitjà, en canvi, no va fer-hi bona cara fins que va aconseguir pactar unes noves regles del joc una mica més justes amb el seu germà.  Vaig mirar-los palplantada durant més de mitja hora. Encara no sé què em va cridar l'atenció, però no podia deixar d'observar com un corria esperitat mentre l'altre feia ganyotes i el de més enllà cridava home run!. Avui és divendres-diumenge i en sortir a la terrassa i veure els nens a la plaça he recordat això amb una exactitud sorprenent: de cop se m'ha aparegut aquesta imatge de fa gairebé un any. És fascinant la manera com se'ns graven a la memòria les coses més insignificants, petits detalls que ens permeten retenir el temps a les nostres mans, almenys una estona, per veure'ls a través d'un vidre com si es tractés d'un aparador o d'una peixera. Petites certeses que ens recorden que sí, que vam ser-hi, que hi som, que hi continuem sent. Com sempre.