Tot és qüestió de descobrir maneres de desaparèixer uns instants, una mica com quan érem petits i ens amagàvem rere les cortines del menjador. Te'n recordes? No és que ens creguéssim invisibles, és que realment ho érem! Immòbils i expectants, aguantàvem la respiració fins que algú trencava la màgia en descobrir-nos: un esglai de sorpresa era suficient per fer tornar els colors a la realitat. Llavors simplement arrencàvem a córrer i paràvem les mans, riallers, cap a unes altres flors. Quines veus ens han volgut ensenyar què és possible i què no? No tinc tan clar que ja no ens quedin cortines. El món n'és ple, de cortines! El problema és que va arribar un dia en què ens vam creure massa grans per jugar a fet i amagar. Massa grans per jugar, en general. I el que és pitjor: massa grans, així, a seques. Des que som massa grans que ens encaparrem a controlar-ho tot, especialment allò que sabem que no podrem controlar, i de vegades fem coses sense sentit, com ara somriure quan volem plorar o callar quan tenim ganes de parlar. Ja només correm quan se'ns escapa l'autobús, i els plastidecors s'han reduït a una olor evocadora de botons vermells i bates de ratlles. Alguns diuen que està bé que sigui així, i segurament tenen raó, però saps què passa? Que si tu i jo no trobem les nostres pròpies cortines ens tornarem bojos. I, sincerament, ara per ara no em ve gaire de gust.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
M'has fet recordar quan, anys enrere, em dedicava a espantar els de casa. La cosa anava així:
Després d'un aburrit i buit dia d'ESO, quan estava a uns pocs metres de la porta del pis, començava a caminar sense fer soroll, amb molta lentitud, fent que cada moviment del cos fos subtil i mantinguent-me en tensió total. Agafava la clau amb absoluta precaució, amb força, fent que clauers i claus quedessin premuts, impedint que xoquessin i fessin soroll. Amb molt de compte separava la clau bona i la posava al pany mooolt leeentament, esmorteïnt cada clec tant com fos possible. Un cop al fons, començava a donar-li la volta molt gradualment. Un cop arribava al final de la volta, en lloc d'emputxar la porta, l'estirava cap a mi, i ben aguantada, l'anava deixant avançar milimetre a milimetre. A continuació entrava al pis i tornava a tancar la porta, amb una lentitud digne de cargol. Em girava amb molta precaució (procurant que la maleta i la roba no freguessin) i m'acostava passet a passet cap a la cuina, o la sala d'estar (allà on fossin), i quan havia arribat al marge de la porta treia el cap de cop i deia "Quiets! És un atracament!" o alguna cosa per l'estil. (Al principi ma mare fotia uns bots de cal deu, mon germà no era tan impresionable)
Cogombrets, com han passat els anys...
Tots hem jugat a espantar els de casa, però això teu era un mètode avançat, eh! A mi m'hauria resultat impossible no fer cap soroll des que entrava a casa fins arribar al menjador... A més, la meva mare té una mena de radar d'última generació i ho sent absolutament tot (cosa que moltes vegades és una putada). Potser no han passat tant els anys, ara encara ens "espantes" -sorprens- de tant en tant amb les teves metàfores desconcertants ;)
Publica un comentari a l'entrada