Avui em ve de gust ensenyar-vos un petit fragment d'una narració que vaig començar a escriure fa uns mesos, i que encara està en procés:
"Va seure en una taula per encetar el llibre que havia escollit. Parlava de l'infinitud de l'Univers, i de l'efimeritat de la vida. A la Maia sempre li havia agradat donar voltes al terme "infinit", i comparar-hi la seva petitesa; pensar que només era un puntet en el temps i en l'espai. Va recordar les nits d'estiu en què s'estirava a la gespa i intentava calcular quantes de les estrelles que veia ja no devien existir. Mai ho va aconseguir, és clar, però li agradava pensar que s'hi acostava. Les veia, però ja no existien. La seva lluentor encara arribava a la Terra, però si s'hagués pogut teletransportar al lloc d'on venia la llum, no hi hauria trobat res. Se li feia difícil d'imaginar. Un dia havia arribat a la conclusió que, si el Sol s'apagava mentre ella vivia, no ho veuria mai. Quant de temps duraria, el Sol, després d'apagar-se? Era prou a prop com per apagar-se i extingir-nos en una mateixa generació? I si resultava que ja s'havia apagat, però ningú no ho sabia encara?
Sempre que es plantejava temes relacionats amb l'Univers arribava a conclusions desagradables. L'esfereïa imaginar que tot d'una el Sol s'apagaria i tants anys d'història no haurien servit per a res. Resulta que l'home, que des de sempre s'havia cregut el centre de tota existència, no era més que un puntet enmig dels planetes, i que la seva vida depenia de la situació dels astres. Un cop l'espècie humana desaparegués, què passaria? Tornaríem al no-res, com abans que s'esdevingués el Big Bang? I potser, d'aquí molts milers d'anys, tornaria a haver-hi una gran explosió i la història començaria de nou. Vés a saber quants móns han passat per la història de l'Univers. Un procés circular que es va repetint, on el temps no existeix. Ah, el temps. El temps, què era, realment? La Maia s'ho havia preguntat moltes vegades... L'espai el veiem, però, i el temps? Va mirar el rellotge.
Eren les nou, i la biblioteca estava a punt de tancar. Va posar-se el llibre a la bossa i va baixar les escales de la facultat en direcció cap al pis que mai anomenaria casa."
"Va seure en una taula per encetar el llibre que havia escollit. Parlava de l'infinitud de l'Univers, i de l'efimeritat de la vida. A la Maia sempre li havia agradat donar voltes al terme "infinit", i comparar-hi la seva petitesa; pensar que només era un puntet en el temps i en l'espai. Va recordar les nits d'estiu en què s'estirava a la gespa i intentava calcular quantes de les estrelles que veia ja no devien existir. Mai ho va aconseguir, és clar, però li agradava pensar que s'hi acostava. Les veia, però ja no existien. La seva lluentor encara arribava a la Terra, però si s'hagués pogut teletransportar al lloc d'on venia la llum, no hi hauria trobat res. Se li feia difícil d'imaginar. Un dia havia arribat a la conclusió que, si el Sol s'apagava mentre ella vivia, no ho veuria mai. Quant de temps duraria, el Sol, després d'apagar-se? Era prou a prop com per apagar-se i extingir-nos en una mateixa generació? I si resultava que ja s'havia apagat, però ningú no ho sabia encara?
Sempre que es plantejava temes relacionats amb l'Univers arribava a conclusions desagradables. L'esfereïa imaginar que tot d'una el Sol s'apagaria i tants anys d'història no haurien servit per a res. Resulta que l'home, que des de sempre s'havia cregut el centre de tota existència, no era més que un puntet enmig dels planetes, i que la seva vida depenia de la situació dels astres. Un cop l'espècie humana desaparegués, què passaria? Tornaríem al no-res, com abans que s'esdevingués el Big Bang? I potser, d'aquí molts milers d'anys, tornaria a haver-hi una gran explosió i la història començaria de nou. Vés a saber quants móns han passat per la història de l'Univers. Un procés circular que es va repetint, on el temps no existeix. Ah, el temps. El temps, què era, realment? La Maia s'ho havia preguntat moltes vegades... L'espai el veiem, però, i el temps? Va mirar el rellotge.
Eren les nou, i la biblioteca estava a punt de tancar. Va posar-se el llibre a la bossa i va baixar les escales de la facultat en direcció cap al pis que mai anomenaria casa."
3 comentaris:
M'encanten els temes que envolten l'univers, precisament fa un parell de dies, pensava en les estrelles que es veuen però que ja no existeixen.
Té molt bona pinta la narració, a veure si la continues :)
I jo crec que la vida mateixa, és un blucle infinit, que no sabem si s'extinguirà amb el sol, o existeis a anys llum d'aquí... perquè jo crec en la vida extraterrestre.. si existeix aquest sistema solar, perquè no poden existir d'altres? si diuen que l'univers és infinit....
Bona reflexió, Gemma.
Jo estic amb la Cris, m'agrada pensar que els humans no estem sols, que hi ha altres planetes poblats per éssers intel·ligents. I m'agrada pensar, també, que ells han estat capaços de conviure amb el seu planeta i entre ells de manera pacífica i que el seu sistema d'organització és totalment oposat al nostre, tan piramidal.... com pots veure, m'agrada creure que existeixen les utopies... encara que sigui a milers d'anys llum!
Moltes vegades he estat perdut en reflexions com aquestes amb un somriure tímid apuntat als meus llavis de nen. Potser sempre els meus ulls han estat buscant respostes molt a prop i molt lluny, dins i fora de la meva ànima, a la gespa i a les estrelles. I sempre han trobat més i més preguntes...
Aquests últims dies han estat una bogeria per a mi, així que les meves preguntes han romàs en ebullició, fent sofrir al meu pobre cor. La tranquil·litat amb la qual les teves reflexions es desenvolupen m'ha contagiat una mica i m'ha ajudat a clarificar els meus pensaments, així que, una vegada més..., gràcies per escriure =).
PD: El correu que m'has dit està perfecte però encara buit i esperant-hi les teves paraules =).
Publica un comentari a l'entrada