Almenys a mi em va agradar!

Ahir vaig descobrir que per les festes de la Mercè el Passeig de Gràcia s'omple de paradetes  de llibres de segona mà, antics i moderns. Els llibres en si m'agraden, però les fires de llibres de segona mà són la meva perdició: exemplars que han estat en els prestatges d'una altra casa, que han estat llegits, desxifrats i sentits per una altra persona i ara se m'ofereixen a mi. Vaig acostar-me a una de les parades i el primer que em va cridar l'atenció va ser un llibre que feia temps m'havien recomanat. Sovint pensava que havia d'anar a la biblioteca a buscar-lo, o mirar si algú me'l podia deixar, però mai ho acabava fent. I de cop era a les meves mans, "La inmortalidad", Milan Kundera. Em cridava, volia venir amb mi. A més, estava dedicat i tot, cosa que em fascina: a algú li regalen un llibre dedicat, però arriba un moment en què decideix vendre'l en una fira. Per què? Potser la relació amb aquella persona s'ha acabat, o simplement refredat? Qui es vendria un llibre dedicat sense cap mena de remordiment? On va a parar el valor sentimental impregnat en aquelles pàgines? Em quedo aquest. Seran tants euros. Gràcies. Vols una bossa? Potser no hauria d'haver acceptat la bossa, ara que estan intentant eliminar-les. De fet jo sóc dels que reciclen i tanquen l'aixeta mentre s'ensabonen, però estava tan emocionada amb la meva nova adquisició que vaig posar-la dins la bossa i vaig continuar caminant, amb prou raons per estar feliç tot el que quedava de tarda i vespre. 

Això de recomanar llibres és curiós. Vull dir, hi ha un tipus de llibre que sigui recomanable per a tothom? Penso que qui et recomana un llibre t'ha de conèixer molt bé, tenir força referències sobre el que has llegit; ha de ser prou conservador com per continuar en la teva línia, però alhora prou innovador com per fer-te evolucionar. I és que recomanar llibres és tot un art! De totes maneres, sempre hi ha els que es curen en salut amb un "almenys a mi em va agradar". Un cop dalt del tren, no vaig trigar ni una pàgina a adonar-me que la persona que em va recomanar Kundera em coneix molt, molt bé. Feia temps que no em sentia tan còmoda llegint un llibre. Ni massa dens, ni massa lleuger, filosòfic però sense carregar... Serà un plaer veure si continua així fins al final.

En "confiança"...

Dissabte parlava de refugis, de móns interiors. Doncs avui tinc ganes de sortir-ne. Avui tinc ganes de parlar de tot el que ens espera fora dels murs del que hem vist sempre. Potser la Maia no sabia que tancar-se en un mateix no és la solució, que és necessari estar sol per construir-se, però que el resultat no té sentit si no és compartit. Compartir no vol dir només passar temps amb les persones més properes. Compartir vol dir també sortir al carrer, somriure a mares que empenyen cotxets i als nens que van dins d'aquests cotxets, obrir els ulls quan alguna cosa ens sorprengui i aclucar-los una mica si el sol ens enlluerna. Compartir és mirar endavant sense por, sense perdre mai l'esperança, encara que de vegades haguem de recolzar-nos en unes quantes paraules tremoloses sobre un tovalló de paper. There's a lot that I don't know, there's a lot that I'm still learning... No sé per què, les cançons sempre tenen raó, i és que hi ha moltes coses que no sé, sóc només una aprenent que espera créixer cada dia una mica més, però sempre conscient de tot allò que desconec, que en definitiva és el que fa que valgui la pena seguir nedant, o caminant, o volant. Somniant, potser? Sí, somniant. Somniant en la música que encara no he sentit, en les persones amb qui encara no m'he creuat. És possible que, de tant somniar, oblidem el que tenim a les mans? Jo crec que la vida és una eterna recerca de l'equilibri, no només entre somnis/realitat. Un equilibri general, una harmonia, però... existeix realment aquesta harmonia? Si és així, quan la tinguem, quin serà el motiu per llevar-nos cada matí? 
Em sembla que tants dies sense fer res m'estan trastocant i necessito començar de nou, treure el nas a la realitat i tocar de peus a terra, almenys una mica. Quin post més enrevessat! Sort que estem en confiança... I si no, penseu que sempre podeu canviar-me per uns quants silencis. Shhhht!

Refugis

La Maia sabia que sempre podria refugiar-se en el seu món interior, escriure històries que li fessin oblidar la seva pròpia tot i parlar d’ella a cada línia. Va pensar que seria bonic que les nostres vides fossin fruit de la imaginació d’algun escriptor. Algú que hagués inventat els semàfors, la tinta, les culleres, els croissants de xocolata. L’Escriptor Suprem que tot ho sap i tot ho pot. No com un Déu, sinó com un home que juga a crear. Així s’explicarien moltes coses: aquelles casualitats que acaben formant la nostra història, les connexions entre els fets que teixeixen la nostra existència, el bri d’esperança que resta dins de tots i cadascun dels cors d’aquest món. No és de bojos el pensament d’una mà màgica que ens marca el camí. Potser tot seria més fàcil, potser n’hi hauria prou de deixar que les coses al nostre voltant fessin el seu curs, perquè el destí estaria marcat (o no, depenent de l’estilística de l’escriptor en qüestió). De totes maneres, el nostre futur no dependria de nosaltres i, per tant, no tindria sentit lluitar. És per això que, en el cas que existís, no podríem saber res d’aquest Escriptor Suprem: ser-ne coneixedors representaria per a nosaltres un sense-sentit existencial.

La Maia, abraçada encara al coixí, va adormir-se amb aquest pensament, amb l’estrany convenciment que hi havia quelcom més enllà de la mera vida humana. Una mena de connexió entre l’home i la natura, entre la dona i el món. Alguna cosa que no mor, un tot universal que es basa en un fluir continu. En aquell fluir que de tant en tant som capaços de sentir. Sí, ella el sentia de vegades: eren petits instants en què el temps no existia, moments minúsculs en què una harmonia més enllà del seu cos l’omplia i li feia entendre que ella no era ella, que formava part d’una unitat perfecta. Li costava d’explicar aquesta sensació, i també li feia vergonya, perquè segurament molts pensarien que havia embogit en el seu afany per superar la por a la mort i satisfer el seu anhel de certa eternitat. Però no, la Maia no havia perdut el senderi ni pretenia desafiar la mort. Coneixia una persona que havia sentit aquest mateix fluir universal. Una sola persona: el seu millor amic. I aquí és on començaven els dubtes sobre la relació causa-conseqüència. Potser no hi havia ni causa ni conseqüència, sinó casualitats. O traços de l’Escriptor, cadascú és lliure de dir-ne com vulgui.

Setembre

Tic-tac, tic-tac. Tots ja són al llit i l'únic soroll és el que fan les tecles en enfonsar-se; només quan elles callen m'adono que el rellotge no s'atura. Tic-tac, tic-tac. Aquest moment del dia m'agrada especialment perquè em fa sentir viva, és com si la nit fos meva i només meva. És agradable l'aire fresc que està començant a fer en aquestes nits de setembre que estan en un entremig incert: no fa la xafogor in-somnífera de les nits d'agost, però tampoc el fred recollidor de les d'octubre. 

Setembre, ho sé perquè els veïns ja han tornat del càmping i la programació televisiva sembla recuperar la vitalitat perduda durant l'estiu. El top ten de les converses d'ascensor es basa en un repàs dels últims dos mesos (sovint acompanyat de competicions del tipus guanya-el-qui-ha-anat-més-lluny-de-vacances), sense oblidar els "què faràs aquest curs, quan comences, ja ho tens tot a punt?". I és que és fàcil donar conversa en aquesta època de l'any, perquè qui més qui menys, tothom té batalletes i/o futurs projectes per explicar, sempre amb l'objectiu de tenir un trajecte una mica menys incòmode. Vull aclarir que quan dic converses d'ascensor no em refereixo només a les que es tenen dins de l'habitacle pròpiament dit, sinó a aquell tipus de converses que tots coneixem i que en el fons no diuen res de nou (tot i que estic segura que són tan necessàries per a la vida social com les més trascendentals).

I bé, després d'una estona entre ascensors i soroll de tecles, arriba l'hora de tancar l'ordinador, sortir un moment a fora i comprovar que la Lluna, gairebé plena, encara il·lumina la terrassa. La miraré directament als ulls, però potser avui no li diré res, avui senzillament agafaré aire amb força com si volgués endur-me la nit a dormir amb mi. Entre els llençols suaus, amb el novè mes entrant per la finestra enmig del silenci. Tic-tac, tic-tac.