divendres, 23 d’octubre de 2009

Rayuela, una casualitat?

Avui vinc exaltada, esteu avisats. En el sentit positiu, s'entén. Aquest matí he anat un moment al supermercat a comprar quatre coses, i de camí m'ha cridat l'atenció una caixa que hi havia al costat d'un contenidor. Sé que fa mal efecte això de tafanejar entre les deixalles, però no és el que us penseu: la caixa estava plena de llibres. He pensat que no hi deuria haver res d'interessant, però m'hi he acostat i he llegit de cap per avall: "Julio Cortázar". Ostres! Cortázar a les escombraries! M'hi he acostat més i... Rayuela. Sí, una edició de tapes dures d'aquest llibre que m'estic llegint en edició senzilla i que de fet no és meu, sinó deixat. He trigat ben poc a reaccionar i el llibre ha vingut a mi com per atracció magnètica. Me l'he mirat del dret i del revés, assegurant-me que era real. És real. El tinc aquí. Si trobés la persona que l'ha llençat a les escombraries l'abraçaria i li donaria un clatellot alhora: a qui se li acut llençar un llibre? És més, un llibre com aquest? El món és ple de fires de llibres de segona mà, d'aquelles que no fa gaires posts deia que m'agraden tant. Obriu Rayuela per la pàgina que vulgueu. La primera, per exemple:
 
"¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se incsribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo del dentífrico."
 
Doncs sí, senyors, avui això reposava al costat de peles de plàtan i envasos de detergent. D'una banda estic indignada, però aquesta indignació és insignificant al costat de la màgia d'haver-lo trobat. He passat pel carrer precís, en el moment adequat, i m'he aturat a mirar una caixa que fàcilment podria haver-me passat desapercebuda. No ho trobeu fascinant? Podrien haver llençat la caixa qualsevol altre dia, o podria haver agafat el llibre qualsevol dels vianants que passaven pel carrer. Però no ha estat així, sinó que jo i només jo m'he aturat, l'he vist i me l'he endut. Ningú s'ha adonat de la meva emoció; de cop i volta ja no sabia cap on caminar i he hagut de fer dues voltes de més pel supermercat per trobar el que buscava. Només sabia que tenia un miracle dins la bossa, un miracle que he anat palpant pel camí per demostrar-me que tantes casualitats encadenades havien estat realment possibles. Sort d'aquestes injeccions de positivisme de tant en tant!

5 comentaris:

irene ha dit...

Són brutals aquestes casualitats...

Vols saber-ne una altra? Jo també m'estic llegint Rayuela! :) (bé, la veritat és que el tinc a mitges des que vaig començar la uni i tot són lectures obligatòries... brbr, com odio les lectures obligatòries!).

Avui he vist una peli que m'ha entusiasmat. No és que et conegui gaire (encara que això és relatiu, perquè déu n'hi dó el que es pot arribar a conèixer una persona a través dels posts d'un blog), però crec que t'agradaria: "(500) días juntos". Com diries tu que diu la gent, "Almenys a mi m'ha agradat" :P I la banda sonora és brutal també.

Un petó, Gemma! Feliç lectura de Rayuela i feliç cap de setmana amb una hora més! :)

Gemma ha dit...

De fet tens raó: és estrany, en el blog hi plasmo tot un seguit de coses que només queden aquí i molta gent més o menys propera a mi no les coneix realment (però en canvi arriben a gent més "llunyana"). Faré una ullada a aquesta pel·lícula que dius (les bandes sonores tenen molt de pes a les pelis, no creus?). I no pateixis, jo també tinc lectures obligatòries a la cua, però no puc evitar caure a la temptació d'unes quantes pàgines de Cortázar o Kundera de tant en tant! (et recomano molt "La Inmortalidad" de Milan Kundera, és un llibre realment agradable de llegir, almenys fins on he arribat jo). Bon cap de setmana, Irene! :)

Dua ha dit...

Depèn de com t'ho miris, és una llàstima o és una sort. A mi no em sembla tant aberrant llençar un llibre si el deixes fora del contenidor... D'alguna manera o altra l'estàs cedint a algú que segur que vindrà al darrere. Jo n'he agafat molts, del carrer. Tot és la manca d'espai. I Rayuela, quina sort! Jo em vaig trobar Breakfast at Tiffany's del Capote fa un parell d'anys. Petites relíquies!

Gemma ha dit...

Vols dir que qui el va llençar pensava en cedir-lo a algú? D'acord que sempre ve algú al darrere, però em continua fent mal d'ulls un llibre enmig de deixalles... I tens raó, petites (grans) relíquies!

Salva Piqueras ha dit...

Dissortadament ara hi ha dues maneres de llençar les escombraries: una, a dins, tot el que són restes de menjar, d'embocalls, etc. I una altra, les coses que creus que encara poden tenir una utilitat per algú, aquelles que penses que aquells i aquelles que veus mirant cada cop més sovint cercant roba, mobles o altres estris poden aprofitar. Ara, això teu és xamba!!!