Rayuela, una casualitat?

Avui vinc exaltada, esteu avisats. En el sentit positiu, s'entén. Aquest matí he anat un moment al supermercat a comprar quatre coses, i de camí m'ha cridat l'atenció una caixa que hi havia al costat d'un contenidor. Sé que fa mal efecte això de tafanejar entre les deixalles, però no és el que us penseu: la caixa estava plena de llibres. He pensat que no hi deuria haver res d'interessant, però m'hi he acostat i he llegit de cap per avall: "Julio Cortázar". Ostres! Cortázar a les escombraries! M'hi he acostat més i... Rayuela. Sí, una edició de tapes dures d'aquest llibre que m'estic llegint en edició senzilla i que de fet no és meu, sinó deixat. He trigat ben poc a reaccionar i el llibre ha vingut a mi com per atracció magnètica. Me l'he mirat del dret i del revés, assegurant-me que era real. És real. El tinc aquí. Si trobés la persona que l'ha llençat a les escombraries l'abraçaria i li donaria un clatellot alhora: a qui se li acut llençar un llibre? És més, un llibre com aquest? El món és ple de fires de llibres de segona mà, d'aquelles que no fa gaires posts deia que m'agraden tant. Obriu Rayuela per la pàgina que vulgueu. La primera, per exemple:

 

"¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se incsribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo del dentífrico."

 

Doncs sí, senyors, avui això reposava al costat de peles de plàtan i envasos de detergent. D'una banda estic indignada, però aquesta indignació és insignificant al costat de la màgia d'haver-lo trobat. He passat pel carrer precís, en el moment adequat, i m'he aturat a mirar una caixa que fàcilment podria haver-me passat desapercebuda. No ho trobeu fascinant? Podrien haver llençat la caixa qualsevol altre dia, o podria haver agafat el llibre qualsevol dels vianants que passaven pel carrer. Però no ha estat així, sinó que jo i només jo m'he aturat, l'he vist i me l'he endut. Ningú s'ha adonat de la meva emoció; de cop i volta ja no sabia cap on caminar i he hagut de fer dues voltes de més pel supermercat per trobar el que buscava. Només sabia que tenia un miracle dins la bossa, un miracle que he anat palpant pel camí per demostrar-me que tantes casualitats encadenades havien estat realment possibles. Sort d'aquestes injeccions de positivisme de tant en tant!