Sempre serem a temps d'esquivar preguntes inventant respostes amb regust d'alcohol; saps que quan tingui el cap clar em menjaré una hamburguesa i darrere seu potser el món, i si encara tinc gana m'empassaré l'orgull i t'explicaré que mai he sabut ben bé què hi fem aquí asseguts. Podríem sortir a trepitjar els doquins del carrer on algun dia em compraré un piset amb rajoles de ceràmica on puguis escriure novel·les que ni t'ha passat pel cap inventar. Jo et miraré des de la finestra encara amb el cap fora de lloc, paralitzat per la quietud - només el repic de la teva màquina d'escriure, aquella tan antiga que fa olor de caramel -, i m'aixecaré per posar un vinil sota l'agulla: el faré girar i sonarà, no sé, la nostra cançó? Probablement jazz dels seixanta o els Dire Straits... Tu somriuràs, però continuaràs al teclat perquè saps el que vols, no com jo, que, t'ho confesso, mai m'he entès com hauria volgut. I somriuré amb tu, amb els ulls ben oberts, perquè tots dos ho sabem, el món ho sap, baby, que som the sultans of swing.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
oh nena veus m'han informat que marxares l'últim dia por ahí esperitada, guaaaay, avui t'he trucat per anar a un concert guay al cercle. EN fi, avui també arribarré tard a classe.
ja tenim tres xiprers, per cert.
fins ara sultana
Ahàa, així que eres tu la que em va deixar un "missatge" al mòbil que semblava més un poema fonètic que un missatge! Joer, quina ràbia no haver sentit la trucada... Ara m'hi poso amb els tres xiprers! :D
Publica un comentari a l'entrada