Oda al dualisme ben entès

Després de topar-hi directament una vegada i una altra (i encara una altra), una acaba per acostumar-se als dualismes, aquells dualismes que segons com poden resultar incòmodes però que al final, què coi, tenen el seu punt d'interessant. Són desconcertants, si més no, però alhora donen vida a les coses. De fet, em sembla que el dualisme està mal interpretat: no es tracta de separar la realitat en dues parts irreconciliables, sinó de convertir el que és un en dos, i el que és dos, en un. Com en una moneda. Tothom sap que una moneda té dues cares diferents, però ningú no posarà en dubte que una no pot existir si no està immediatament enganxada a l'altra. El dualisme és una separació útil per entendre una mica millor el que ens envolta. El que passa és que molts renuncien a fer aquest últim pas d'integració, i corren el risc d'oblidar que la moneda és una i prou. Proposo, doncs, el dualisme ben entès com a una veritable alternativa al maniqueisme: entre una cara i l'altra hi ha moltes possibilitats que cal contemplar i que es complementen per formar un tot. Si no veiem això, si no veiem que hi ha d'haver una harmonia entre les dues parts, el dualisme ens farà nosa i ens serà impossible de trobar-li cap utilitat. Hem d'entendre que tot és dos en un. Nosaltres mateixos som contradicció constant, i la nostra tasca és trobar algun punt de contacte entre contraris per poder viure amb una mínima coherència. I deixeu-me afegir que les persones que juguen amb dues cares, tot i no ser les més desitjables, són sens dubte les més interessants. Sí, sempre m'han atret les persones-moneda, he decidit que no puc fer-hi res.

Le bleu de tes yeux

Segur que ningú s'ha fixat en l'home que cada matí treu les escombraries just quan passa l'autobús i tot seguit se'n torna cap a casa arrossegant els peus dins les mateixes sabatilles gastades, les de sempre. No és tan fàcil escriure sobre els petits detalls que ningú no veu, sobre l'ocell que pessiga engrunes al parc i  el nen que l'assenyala. El sol a la cara, l'olor del cafè o del pa acabat de fer són temes massa recurrents. Voldria poder parlar de tot això sense que sonés típic, buit, gratuït. És veritat, ho vull dir de debó, que el fred i la nit em fan sentir viva! Si ressegueixo des de dins les gotes d'aigua que llisquen per la finestra és perquè m'encurioseix com deu ser això de ser una gota, i si hi escric missatges pels de fora és perquè m'agrada pensar que algú somriurà gràcies a mi, gràcies a un hoy es siempre todavía tremolós als vidres entelats. Avui no sé què em passa però tinc les idees molt disperses. És com si un conjunt de banalitats conformessin quelcom de no tan banal, com si un pijo de Barcelona que parla amb la nòvia per telèfon, un jubilat vestit de cowboy i un italià que pregunta on és el metro estiguessin units per una mena de connexió estranya. Suposo que és cosa de la música, que sembla que ho relliga tot fins al punt que caminar pel Passeig de Gràcia un diumenge de març es converteix en poc menys que formar part d'un videoclip surrealista.

Avui és un dia trist (o com la neu va endur-se els tres xiprers)

Avui és un dia trist no és una bona frase per començar el matí. Tampoc ho és veure com uns desconeguts s'enduen, sense saber-ho, una petita part de tu en forma de branques, fulles i petites llavors. La multitud mira i contempla, tothom sembla exaltat pel soroll de les serres mecàniques, parlen, parlen, parlen i xerren com si fos un dijous qualsevol. De fet és un dijous qualsevol, només alterat per algun petit gest de sorpresa dels qui encara no s'han assabentat de la notícia. No té més, es tallen uns arbres i se'n planten uns altres -o això esperem- i així funciona tot. 

Però, per alguns -pocs-, les serres i la xerrameca han quedat en segon terme, en un pèssim segon terme, i les orelles no sentien res que no fos el silenci d'una absència que fa mal als ulls i encongeix el cor. Ha estat una sensació estranya. Després del xoc inicial i d'intentar apropar-nos al lloc dels fets, una petita corda ens ha barrat el pas.  Hem hagut de retenir un nerviós "som familiars, els volem veure!", pensament que després m'ha resultat ridícul, però que té part de comprensible si coneixem una mica la nostra història. Per a nosaltres, els tres xiprers representen molt més que una imatge: d'alguna manera contenen l'esperit de la nostra filosofia, són el reflex d'un pensament i unes idees determinades que em costa concretar en paraules.

Des de la soledat tot pren un aire més solemne, i ara penso que potser haver-me deixat endur per l'exaltació durant tot el dia no ha estat més que l'efecte contrari de la tristesa. Em titllaran de sentimental, d'infantil. D'immadura, potser? No, els immadurs són els qui passen pel costat de l'herba rasa com si fos el més normal del món, com si el buit que hi ha quedat no fos objectiu i palpable. Sabem que res és per sempre, però impacta rebre el missatge de manera tan directa. Fins i tot les pedres semblaven plorar, elles que són testimonis inamovibles i eterns del nostre anar i venir, i tornar, i no-tornar. 

Em tranquil·litza pensar que els xiprers no saben que ja no s'enlairen cap al cel com ho havien fet sempre, i no ho sabran mai. Encara ens miren altius i esprimatxats, tan sencers com quan vam descobrir-los. Estic orgullosa de nosaltres, d'haver après a estimar-los com s'estima una icona, un lloc, un símbol. Un símbol que connota un seguit de coses que, per sort, no han caigut amb ells. Les seves arrels s'estenen més enllà del claustre i espero que ho continuïn fent durant molt de temps. Els xiprers de debó són dins nostre. Però això no treu que avui sigui un dia inevitablement trist.

(Aviat esperem ordir l'homenatge que es mereixen a: www.tresxiprers.blogspot.com)

Jo no pretenia escriure sobre la neu...

Perquè quan tothom parla del mateix i les fotografies es confonen les unes amb les altres, fins i tot criticar el senyor Boada resulta avorrit. Però avui gairebé em veig obligada a afegir-me a la multitud amb una crida a tots aquells que no resten incomunicats: rendim-nos al caos i assumim que vivim en un país de merda que no està preparat per al mínim imprevist. Dit això, i amb un pes molt gran al cor, prosseguim a utilitzar amb seny les pales i les màquines lleva-neus i respirem profundament aquest aire glaçat de març fins que sentim com ens arriba al més profund del nostre ésser. Mentre dues centes mil persones sobreviuen a les palpentes, nosaltres -els afortunats que hem mantingut les facultats elèctriques- el que hem de fer és sortir al carrer a fer un ninot de neu ben gran i lleig: posem-li Joan i esperem que el sol del migdia el converteixi aviat en una bassa d'aigua inofensiva i insignificant. Va, que d'aquí a dos dies ens queixarem de calor!