dijous, 11 de març de 2010

Avui és un dia trist (o com la neu va endur-se els tres xiprers)

Avui és un dia trist no és una bona frase per començar el matí. Tampoc ho és veure com uns desconeguts s'enduen, sense saber-ho, una petita part de tu en forma de branques, fulles i petites llavors. La multitud mira i contempla, tothom sembla exaltat pel soroll de les serres mecàniques, parlen, parlen, parlen i xerren com si fos un dijous qualsevol. De fet és un dijous qualsevol, només alterat per algun petit gest de sorpresa dels qui encara no s'han assabentat de la notícia. No té més, es tallen uns arbres i se'n planten uns altres -o això esperem- i així funciona tot. 

Però, per alguns -pocs-, les serres i la xerrameca han quedat en segon terme, en un pèssim segon terme, i les orelles no sentien res que no fos el silenci d'una absència que fa mal als ulls i encongeix el cor. Ha estat una sensació estranya. Després del xoc inicial i d'intentar apropar-nos al lloc dels fets, una petita corda ens ha barrat el pas.  Hem hagut de retenir un nerviós "som familiars, els volem veure!", pensament que després m'ha resultat ridícul, però que té part de comprensible si coneixem una mica la nostra història. Per a nosaltres, els tres xiprers representen molt més que una imatge: d'alguna manera contenen l'esperit de la nostra filosofia, són el reflex d'un pensament i unes idees determinades que em costa concretar en paraules.

Des de la soledat tot pren un aire més solemne, i ara penso que potser haver-me deixat endur per l'exaltació durant tot el dia no ha estat més que l'efecte contrari de la tristesa. Em titllaran de sentimental, d'infantil. D'immadura, potser? No, els immadurs són els qui passen pel costat de l'herba rasa com si fos el més normal del món, com si el buit que hi ha quedat no fos objectiu i palpable. Sabem que res és per sempre, però impacta rebre el missatge de manera tan directa. Fins i tot les pedres semblaven plorar, elles que són testimonis inamovibles i eterns del nostre anar i venir, i tornar, i no-tornar. 

Em tranquil·litza pensar que els xiprers no saben que ja no s'enlairen cap al cel com ho havien fet sempre, i no ho sabran mai. Encara ens miren altius i esprimatxats, tan sencers com quan vam descobrir-los. Estic orgullosa de nosaltres, d'haver après a estimar-los com s'estima una icona, un lloc, un símbol. Un símbol que connota un seguit de coses que, per sort, no han caigut amb ells. Les seves arrels s'estenen més enllà del claustre i espero que ho continuïn fent durant molt de temps. Els xiprers de debó són dins nostre. Però això no treu que avui sigui un dia inevitablement trist.

(Aviat esperem ordir l'homenatge que es mereixen a: www.tresxiprers.blogspot.com)

2 comentaris:

Cristina Gómez ha dit...

jajajaja m'ha encantat aquest doble títol al més pur estil dels diàlegs de Plató! I no trobo que sigui trist que caiguin els xiprers, són coses que passen... El que és realment extraodinari és que conservis la capacitat de deixar-te sorprendre pel que és aparentment anodí i que, gràcies a això, puguis escriure tal i com ho fas, conjugant tan bé el món que t'envolta i el que comença i acaba en tu. En resum: que moles, Gemma!

Sergi ha dit...

Per què escrius tan bé, Gemma? ... ara no sé com explicar-ho jo. Em sembla que només es pot dir com ho has fet tu.

No cal dir que jo també estic de dol. Ha estat dur descobrir l'escenari en qüestió, aquest matí...