dimecres, 17 de març de 2010

Oda al dualisme ben entès

Després de topar-hi directament una vegada i una altra (i encara una altra), una acaba per acostumar-se als dualismes, aquells dualismes que segons com poden resultar incòmodes però que al final, què coi, tenen el seu punt d'interessant. Són desconcertants, si més no, però alhora donen vida a les coses. De fet, em sembla que el dualisme està mal interpretat: no es tracta de separar la realitat en dues parts irreconciliables, sinó de convertir el que és un en dos, i el que és dos, en un. Com en una moneda. Tothom sap que una moneda té dues cares diferents, però ningú no posarà en dubte que una no pot existir si no està immediatament enganxada a l'altra. El dualisme és una separació útil per entendre una mica millor el que ens envolta. El que passa és que molts renuncien a fer aquest últim pas d'integració, i corren el risc d'oblidar que la moneda és una i prou. Proposo, doncs, el dualisme ben entès com a una veritable alternativa al maniqueisme: entre una cara i l'altra hi ha moltes possibilitats que cal contemplar i que es complementen per formar un tot. Si no veiem això, si no veiem que hi ha d'haver una harmonia entre les dues parts, el dualisme ens farà nosa i ens serà impossible de trobar-li cap utilitat. Hem d'entendre que tot és dos en un. Nosaltres mateixos som contradicció constant, i la nostra tasca és trobar algun punt de contacte entre contraris per poder viure amb una mínima coherència. I deixeu-me afegir que les persones que juguen amb dues cares, tot i no ser les més desitjables, són sens dubte les més interessants. Sí, sempre m'han atret les persones-moneda, he decidit que no puc fer-hi res.

10 comentaris:

Coral ha dit...

Visca Plató!

Gemma ha dit...

De cap manera! Plató no entenia el dualisme com jo considero que s'ha d'entendre. Ell va oblidar que la moneda és una i només una, per molt que tingui dues cares.

Manawee ha dit...

Abans de res, m'agradaria fer notar que no em sento portador de cap veritat ni de res per l'estil. Hi ha un seguit de coses que tinc en ment, són opinions meves. Ni més bones ni més dolentes, però això no vol dir que no puguin ser vàlides o interessants. De la mateixa manera que jo he llegit el que tu dius i hi he estat pensant durant els ultims dos dies, espero que el meu comentari no es prengui a la lleugera o s'agafi com un atac.

En primer lloc m'agradaria remarcar que aquest dualisme que proposes és absurd perquè porta a un recargolament innecessari de la realitat: "no es tracta de separar la realitat en dues parts irreconciliables, sinó de convertir el que és un en dos, i el que és dos, en un." Si afirmes que hi ha una cosa que és "un", quina falta et fa dividir-la en dos? I, si afirmes que hi ha una cosa que és "dos", quina falta et fa unir-les? Jo no sé si hi ha coses que són dos i coses que són un, però sí sé que si algú aconsegueix descobrir cosa-un i coses-dos, el més útil serà tractar aquell un com a un i aquell dos com a dos. Sinó, s'estaran invertint uns esforços desmesurats en un llarg procés de divisió o unió d'aquelles coses descobertes com a úniques o com a duals.

En quant a l'exemple de la moneda, veig que és una perpetuació de l'absurd original: una moneda té, en un costat, la cara, i en l'altre, la creu. Cara i creu són denominacions que els atribuïm per diferenciar-les i localitar-les: és una manera de descriure allò que percebem, no pas de fer-ne notar qualitats. Per altra banda, cara i creu no es necessiten per existir (si no em creus, dilluns t'ho descric).

En segon lloc vull fer veure que pensar en nosaltres mateixos com si fossim contradiccions és una senyal de que, efectivament, estem anant en contra de nosaltres mateixos. Ni ara és el moment ni aquest és el lloc per explicar-ho amb la precisió, el detall i l'amplitud necessaries. Així que ho explicaré breument: aquell que viu d'acord si mateix, reconeixent els seus límits i dirigint-se vers els seus objectius, no es sent en contradicció. Aquell que viu d'acord amb si mateix, però només en part; que reconeix els seus límits, però no tots i que es dirigeix vers els seus objectius, tot i no compendre'ls del tot: pot sentir-se bé, però amb contradicció. La concepció d'un mateix com a contradicció i la necessitat de quelcom "més enllà", "sota de", "entre X i Y", etc. poden veure's com senyals de que potser, a la nostra brúxola, li estem afegint un (o diversos) nords de més.

En tercer lloc, no sé què haurien de tenir de dolent les persones que juguen amb dues cares. Mentre no es dediquin a fer mal als demés...

Gemma ha dit...

Està bé que em facis tornar a llegir el que he dit i anar una mica més fins al fons per tal de poder-me reafirmar o, si crec que falla alguna cosa, rectificar. Ni m'ho prenc a la lleugera, ni com un atac, no pateixis.

Cara i creu són dues coses diferents (com el seu nom indica) que tot i així han d'anar necessàriament unides per esdevenir el que són: una moneda. Què és una cara sola? Quina funció fa una creu aïllada de la seva cara? A això em refereixo quan dic dualisme ben entès: separar en dos pot anar bé a la pràctica (de fet això ho va dir en Terricabras i em va fer pensar en tot això que vaig escriure), perquè no tot és tan simple com per poder-ho entendre de bones a primeres en la seva totalitat (almenys per a les ments no tant privilegiades). Però el dualisme té un perill, i és que es pot caure en l'error de pensar que les dues parts poden ser independents (d'aquí l'error de Plató de pensar que ànima i cos són separables). Per això dic "ben entès", perquè per mi -ja sé que per tu no- ànima i cos són dues parts diferents d'una mateixa cosa. I no em demanis que defineixi "ànima", perquè no en sabré, però em mantinc en el meu convenciment intuïtiu (quina ràbia aquesta paraula, eh!) que hi ha d'haver alguna cosa més enllà de les connexions neuronals i tota la història.

Pel que fa a nosaltres com a contradiccions: em sembla que hi ha contradiccions més o menys constants entre el que pensem i el que sentim o el que diem o el que fem o el que percebem. És complicat viure totalment d'acord amb un mateix des del punt en què convivim amb els altres. I què vol dir, "d'acord amb un mateix"? Segons les nostres conviccions? Sabem sempre què volem? Jo, almenys, no, i per això dic que sóc un ésser contradictori (sense que aquesta contradicció connoti res de negatiu o de "poc sa"). Una mica com amb els contraris d'Heràclit, suposo. Es pot aconseguir l'harmonia des de la contradicció, però això no vol dir que no hi sigui ni formi part de nosaltres.

Les persones que juguen amb dues cares han de vigilar molt de no passar el límit de la falsedat, i això, em sembla, és un punt en contra.

Manawee ha dit...

"Una moneda" és una forma que tenim, convencional, d'identificar un determinat objecte al qual li atribuïm un determinat valor. Si, convencionalment, també atribuïssim aquest valor a una moneda que només té cara, o només té creu, seria igualment vàlida. L'objecció de la cara i la creu va en el sentit de que ens estem centrant a construir una torre de cartes sobre valors que atribuïm nosaltres per a explicar quelcom d'objectes exteriors a nosaltres. Que se li doni tal o qual valor o sentit a un objecte té a veure amb un mateix, no pas amb l'objecte.

Fraccionar un problema, intentar veure les coses amb perspectiva, fixar-nos en els detalls, etc. (diferents métodes per intentar entendre alguna cosa) què té a veure amb el dualisme? Em dóna l'impresió que estàs barrejant tot un seguit d'eines útils per a relacionar-se amb l'entorn amb tot un seguit de valors predesitjats, prejutjats, prebuscats.

Dius que el dualisme és perillòs perquè pot fer pensar que les dues parts poden ser independents i que això porta a errors com el que veus en Plató quan separa ànima i cos. Bé, no sé si t'he entès bé, però aquí et puc remetre a Epicur, que si creia en l'existència de l'ànima, però creia que era inseparable del cos i que quan el cos moria l'ànima també ho feia. Ho comento, no perquè ho cregui jo també, sinó perquè penso que és el que més s'acosta a això que descrius quan exemplifiques el tema "ànima-cos" com a dos parts diferents que no poden ser independents.

L'intuició és curiosa (no veig perquè ha de fer ràbia). Al principi la veia com una excusa, o autoengany, però després vaig pensar que calia mirar-se-la amb molta cura, que calia fixar-s'hi bé. Tot just deu fer dos anyets, mentre feia filosofia a 2n de bat, recordo que la professora intentava fer entendre l'etern retorn de Nietzsche a una companya de classe. Aquesta companya no era gaire bona amb filosofia, però per alguna raó se li va acudir començar a preguntar-li "Perquè?" "Però i això perquè?". (Sempre he pensat que el per què, ben utilitzat, pot ser infinit). Al final, la profesora, exasperada, va dir que Nietzsche creia en l'etern retorn perquè l'intuïa i l'intuïció era un argument que s'autoprotegia perquè no hi havia res a argumentar contra una intuició. Em sona que al llibre de filo també hi deia alguna cosa sobre això de l'etern retorn intuït. Si algú sap realment si la cosa anava així, li agrairé l'aclariment. (De tota manera, confio prou en la meva memoria com per mantenir aquest exemple.) [...]

Manawee ha dit...

[...] El cas és que fixant-me en la mena de situacions que fan sortir intuicions com qui fa sortir ocellets del barret de copa, em dóna l'impresió que hi ha cert grau de "vull que sigui així, encara que no trobi res que m'ajudi a fonamentar-ho" o cert "hi ha un seguit de coses, no sé dir quines, que em porten a pensar tal o qual". De tota manera, prefereixo no treure'n conclusions precipitades... he de parlar-ne més amb en Morera, ell hi creu molt en l'intuició i la defensa animadament.

Sobre la relació ànima cos, encara puc afegir que tu mateixa ja et vas contraargumentar quan pel msn ho discutiem i, al final de la conversa, vas contradir-te i a sobre vas dir que ho havies fet. xD

Sobre si les persones som contradictories, llegin-te, m'adono compte de que allò de la brúixola podia fer malinterpretar (no volia portar a pensar en res de salut). Quan parlo de contradicció, si ho despullo i ho simplifico al màxim (altanto perquè està molt simplificat), podria dir que hi ha coses que volem i coses que hauriem de voler. Exemple: en Joan diu que hem de reciclar perquè hem d'evitar malmetre el medi, però ell no recicla (bueno, separa botelles de vidra de la resta). Aquest és un clar cas de "vull" en front del "hauria de voler": ell no vol reciclar, però creu que vol reciclar. Si ell volgués reciclar, reciclaria de veritat en lloc de separar el vidre perquè li emplena massa depressa la bossa d'escombraries. Sintetitzan-t'ho: un fa el que vol, no pas el que hauria de voler. Si no em creus, dona'm exemples de casos en que no es fa el que es vol "perquè no es pot".

Sobre les persones de dues cares... no t'havia entès i em mantinc al marge de qualsevol opinió. ;P

Gemma ha dit...

Dic que el dualisme pot ser una eina per entendre les coses en la mateixa línia que parlo de la tensió entre contraris i de la "contradicció": de vegades s'entén millor una sola cosa si saps per quines dues coses diferents està formada. No sé explicar-me millor ara mateix, però crec que s'entén bé el què volia dir, i que hi estiguis d'acord o no, ja no és cosa meva.

Sí, fas bé de remetre'm a Epicur, i de fet tinc entès que Aristòtil també deia que ànima i cos són inseparables i que quan mor l'un, mor l'altra. La intuïció és més que el simple desig, jo puc desitjar moltes coses impossibles i no per això dir que les intueixo. La intuïció no és un infantilisme ni comporta girar-se d'esquenes a la realitat pura i dura. Simplement, és, la sents o no la sents.

No recordo haver-me contraargumentat en això, però no m'estranyaria que tinguessis raó, perquè com ja he dit fa una estona, sovint sóc una contradicció amb potes i no sóc capaç de racionalitzar tot el que penso i sento i crec (sort que no puc, d'altra banda!). Ara bé, em dónes llicència per interpretar això com un atac? Després no diguis que no creus que tens la veritat!

Un cas molt comú en què som una contradicció és quan volem fer una cosa -declarar-nos a algú- però la vergonya o la por ens ho impedeixen. És clar que estarem demostrant més maduresa si superem la por i fem el que tenim ganes de fer, però això no elimina la contradicció inicial: tan sols demostra que l'hem superada, hem trobat un punt de contacte entre la por i les ganes, i finalment hem pres una decisió. No és que no es faci el que es vol "perquè no es pot", sempre es pot, però de vegades el que volem va en contra d'una sèrie de coses (prejudicis, convencions socials, i merdes d'aquestes) i s'han d'assumir riscos que no tothom està disposat a assumir.

Manawee ha dit...

Abans d'alimentar malentesos, resumeixo:

1.- Dividir, fraccionar, ordenar, relacionar, etc. Em sembla que són médotes o éines útils per a pensar sobre una cosa o altra.

2.- Ara per ara, la intuició se'm presenta com a un criteri més per a guiar-se a l'hora de creure tal o qual, però no em sembla fiable. Tot i això, trobo que val la pena dedicar-hi atenció per a no tenir-ne una opinió definitiva (si és que mai en trobo alguna).

3.- No et prenguis allò del contraargument com un atac ni com un "tinc la raó"; més aviat, mira-ho com un "hi ha algo que grinyola". Ja t'ho aclariré demà.

4.- Sobre com són les persones, crec que és un assumpte bastant complex i que per parlar-ne aquí hauria d'ocupar molt d'espai i dedicar-hi un temps del que no diposo. Diguem que no t'entenc quan parles de la contradicció (encara que a qualsevol altre li sembli obvi) i que no m'entens (o almenys aquesta és la sensació que tinc al llegir-te) quan en parlo. Hi ha una mena de incomprensió mutua. ;P

Gemma ha dit...

I tanta incomprensió! Això meu no pretenia ser cap postulat filosòfic, de fet, sinó que anava per una altra banda que ara no ve al cas. Era una manera metafòrica de dir el que volia dir però sense dir-ho. Una mica com allò de la cullera, em penso.

Poliédrica ha dit...

Lo bo i lo dolent de les monedes és que les llences aire amunt i qui sap com cauen...

Guaita, un altre dualisme.

Potser ni és bo ni és dolent: és simplement una moneda que dóna voltes i voltes fins que cau a terra. Cara o creu? Serà la resposta.

Després, torna a llençar, a veure què surt, i així successivament.