Amor de paper

Avui m'he enamorat. Caminava per la biblioteca a la recerca d'un llibre que m'havien recomanat quan de sobte l'he vist: m'esperava amb el seu posat ferm, impassible; amb l'aire reposat d'aquell qui sap que té per davant tota una eternitat. D'exterior auster però curosament ben pensat, enquadernat en cartoné flexible i amb les pàgines lleugerament tacades i esgrogueïdes pel pas del temps, com ha de ser. L'he agafat, l'he tingut entre les mans uns segons i no m'han fet falta  més de dues pàgines a l'atzar per decidir endur-me'l. Faig una valoració positiva de les primeres paraules que hem intercanviat, entre les pedres solemnes del claustre. Em sembla que li he caigut bé. Encara hem d'aprofundir més en la nostra relació, però perquè us en feu una idea, així conclou José Arier Matons el pòrtic del llibre:

El poeta del rostro alargado bajo una frente espaciosa yace en la inmovilidad del sueño eterno. Sus ojos azules, que fácilmente se extraviaban en la lejanía e interrogaban a las cosas, se han cerrado para siempre. La sonrisa de sus labios, que disimulaba una expresión de aflicción y fatiga parecida a la que prestan a Marcel Proust sus últimos retratos, ha adoptado el pliegue definitivo para la eternidad. Rainer María Rilke, el hombre, ha concluido su obra. Y ésta, desprendida de las manos de su autor, prosigue su marcha triunfal a través de los siglos.

Doncs sí, avui m'he enamorat d'una edició antiga d'una antologia poètica de Rilke. Data de l'any 1959 i és senzillament preciosa. Em sembla que m'hi vull casar. Ara palpo les aigües blanques de la portada, que només són trencades en un racó per un petit i exquisit dibuix d'un nu femení al costat del retall d'una partitura en clau de sol, i em pregunto com m'ho podria fer per aconseguir-ne un d'igual per a les lleixes de casa. De moment, però, encara tinc uns dies per anar descobrint petites joies com aquesta:

Música

Música: aliento de las estatuas, tal vez:

silencio de las imágenes. Lengua

donde acaban las lenguas, tiempo

perpendicular a los corazones en fusión.

¿Sentimientos para qué? ¿Metamórfosis

de los sentimientos en qué? En un paisaje de sonidos.

Música: país extranjero, corazón que se escapa

de nosotros. Espacio el más íntimo de nosotros

que, levantándose por encima de nosotros mismos,

nos expulsa: sacra partida...

Nuestro interior

nos rodea,

como una lejanía perfectamente ejercida,

como un reverso del aire,

puro,

inmenso,

inhabitable. 

Cada vegada m'agrada més, la troballa d'avui, i em sorprenc en adonar-me del component estètic que té aquesta atracció. Sí, el contingut del llibre m'ha tingut aclaparada durant una bona estona, al claustre, però també em crida molt l'atenció visualment, i no cal dir que és un veritable plaer girar-ne les pàgines. Aleshores penso en la por que em fa la possibilitat que això es perdi, que els llibres digitalitzats aconsegueixin algun dia la reducció de les edicions en paper a quatre lletraferits que, pobrets, no estan fets per al progrés tecnològic. Els qui pensin això és que no en tenen ni idea: mai, i quan dic mai vull dir mai, no hi haurà res de digital equiparable a la sensualitat d'un bon llibre. Només faltaria. Cap generació no hauria de veure's privada de la possibilitat d'aquesta història d'amor amb els llibres, d'aquesta sensació que mai fins avui havia estat tan forta en mi, d'aquest deliri irracional. I que ens tractin de bojos, si volen: serem els bojos de les mil maneres d'estimar.