L'hora més encalmada

Ahir vaig voler seguir el consell del poeta i, en l'hora més íntima de la soledat de la nit, vaig demanar-me si he d'escriure, si escriure és una necessitat vital en mi. De sobte vaig sentir-me plena des del fons del ventre, tan sola i tan plena en aquest món incert: efímera, minúscula en el temps i en l'espai, però meva i només meva. Aleshores em vaig respondre: he d'escriure. No per agradar, no per publicar, no per cridar l'atenció ni crear aparença intel·lectual, sinó per pura necessitat interna. Per entendre una mica millor les coses, per dir-les i, sobretot, per dir-me-les. I el que sorgeixi d'aquesta necessitat, el que brolli d'aquest meu ventre -el ventre, per si no us n'heu adonat, és el centre de la poesia- serà un reflex fidel de mi. A partir d'ara estic disposada a desfer-me de totes les cobertes, les pretensions, els intents de. A prescindir del judici dels altres, que em fa perdre'm en els meus intents de semblar qui sap què. No es tracta de semblar; es tracta de ser. Amb confiança i esforç, amb l'humilitat de qui no se sap portador de cap gran veritat, però es va creuant amb petites certeses que pot fer seves. El món de fora, el reconeixement, la simpatia dels altres... Tot això són complements agradables però cal aprendre a atorgar-los un segon pla, a veure'ls com a conseqüències d'allò que realment és la base. Cal no confondre el "per què" amb el "per a què". Em queda molt per aprendre, per millorar, per polir i, fins i tot, per construir des de zero. Però puc fer-ho sobre els fonaments més ferms que es puguin arribar a tenir, perquè  m'ha costat entendre-ho però ara ho veig clar: la paciència ho és tot! 

"Aquí no val a mesurar el temps, un any no compta, i deu anys no són res; ser artista vol dir: no calcular i comptar; madurar com l'arbre, que no força la seva saba i aguanta confiat les tempestes de primavera, sense la por que després pugui no venir l'estiu. L'estiu ve. Però només ve per als qui són pacients i es comporten com si tinguessin davant seu l'eternitat, tan despreocupadament silenciosa i extensa. Jo ho aprenc cada dia, ho aprenc amb patiments als quals estic agraït: la paciència ho és tot!"

(Rainer M. Rilke, Cartes a un poeta jove)