dimarts, 15 de juny de 2010

Els poetes sempre tornen

Sempre tornen com torna la nit, encara que sigui la nit d'un dia molt llarg. A qualsevol hora, però millor si tothom ja és al llit, de sobte t'envaeix la sensació -ja familiar, però no per això menys apreciada- de comprendre les paraules, d'absorbir-les, de fer-les teves amb aquella intensitat que només pots aconseguir en el replegament total en tu mateix, en la soledat que et solca el ventre. És imprescindible  que es creï aquest buit per després omplir-lo amb allò que un dia vas decidir anomenar poesia, tot i que no es tracta exactament de versos. No simplement de versos. Es tracta d'una crida cap endins, cap a l'harmonia perduda, cap al teu "trepitjar enlaire" particular: és la intuïció que potser t'acostes a algun port, que tal vegada hi ha un lloc on agafar-te uns segons per alçar la mirada i orientar-te de nou. Sempre has necessitat dosis periòdiques de tancar els ulls amb pas de somni per poder-te construir, per saber qui ets, per acostar-te al que vols ser. Voluntat i necessitat són el mateix camí: no voldries ni sabries viure sense aquesta totalitat íntima que esdevens quan només existiu tu, el món... i les paraules.
 
Les paraules
Sempre, en l'aigua sagrada, com en un llit d'amor.
Per les finestres enreixades vaig veure el sol, vaig volar.
Cua de serp, l'alba, s'atansa amb pas de somni.
No hi puc fer més, no vull.
Amb draps d'angúnia m'eixugo el pit, les mans.
La polseguera dels records comença:
no trigarà a colpir-me per l'espatlla.
Estic lluny dels teus ulls. No em veig.
Rep la meva mà seca, la galta de la tarda,
els teus records sense paraules.
Trepitges massa a terra, trepitges poc enlaire.
La nit d'amor dels ulls no té parpelles.
En el roser del pit les venes se t'alçaren.
Recull al teu amant d'aquesta asfíxia,
rep-lo en un llit de gràcia,
i encara, amb dents corcades, menja l'arbre.

Josep Palau i Fabre, Laberint, 1946

2 comentaris:

núria ha dit...

La plataforma per la banalitat necessària desitja aquí i ara les teves paraules verdes plenes de mort i rock'n'roll.

núria elef ha dit...

Aquest poema és increïble, per cert. Ai... ara m'ha vingut febre i tot... i una mica de vergonya pel què acabo de dir fa uns minuts.