diumenge, 4 de juliol de 2010

Tancat per manca de sentit (fragment)

Amb el temps havia descobert en la buidor la seva pitjor enemiga. Translúcida, freda i blanca com el marbre, anava i venia, però sempre tornava. De vegades s’asseia al balcó, o reposava a l’ampit de la finestra, i a mitjanit entrava de puntetes per ficar-se-li entre els llençols, també blancs. Ell havia après a reconèixer-la, i li venien ganes d’abraçar-la, però no es pot abraçar allò que no és, i sovint es trobava abraçant-se a si mateix ja no sabia si per pena, per ràbia o per indiferència. El fascinaven els milers de milions de possibilitats que deixava escapar mentre fixava la mirada al buit. Milers de milions, i no era capaç d’agafar-ne al vol ni una de sola, perquè no sabia què volia. Ah, la incertesa, l’aliada perfecta: l’espai, el temps, unes paraules, un gest, la vida.