diumenge, 11 de juliol de 2010

És clar que és qüestió de política!

Si algú m'hagués dit que un dia com avui escriuria un post sobre futbol, no m'ho hauria cregut gens. Ja fa dies que tota la parafernàlia de les banderes als balcons dels nostres carrers (amb escuts, toros i fins i tot algun pollastre) em genera certa incomoditat. Però avui, senyors meus, avui la situació ha anat massa lluny. A les deu del matí d'un diumenge de juliol, trobant-me jo en un estat a cavall entre el son i la vigília, una melodia ha començat a entrar suaument dins del meu cap. Primer m'ha semblat òpera, però la veu s'ha anat fent més clara a mesura que les neurones se m'han anat connectant entre si: no era exactament Pavarotti qui m'havia despertat, sinó que entrava per la finestra ni més ni menys que el triomfal himne de l'amic Escobar, la gente canta con ardor i bla, bla, bla. Fins aquí hem arribat! Entre els bojos que criden consignes feixistes per Barcelona (que no són un milió i mig, gràcies a Déu, però també n'hi ha), els catalans que van amb Espanya perquè "total gairebé tots són jugadors del Barça", el Constitucional tocant el que no sona i posant-nos els nervis i la ràbia a flor de pell, només ens falta trobar-nos-ho tot ple de patriotisme garrul d'aquells qui no posen més èmfasi en la enya perquè no tenen més paladar. Si us plau, digueu-me que el generalíssim no s'ha reencarnat en pop amb la intenció de tornar-nos a fer la vida impossible. Perquè qualsevol ho diria.