Com un univers

El carrer nou està fet per a les bicicletes vermelles i les bicicletes vermelles estan fetes per a tu. Per a tu que crees moments bonics del no-res, tu que véns i de sobte fas encaixar un parell de peces més, tu que t'acostes sobre les teves cames i saps, i veus, i entens. Tanques els ulls davant mars d'aigua verda i penses que clar, que de fet, que sí. Tu que vius des del ventre, sempre el ventre, sempre el dolor intens d'allò que neix i és de debò. Tu que m'ensenyes que les veritats fan mal, tu que m'aprens cada dia, tu que obres finestres amagades per deixar entrar encara més llum i més aire. Tu que em recordes que som aquí.

Harmonia (III)

Hi ha tantes coses en ebullició dins teu, i tenen tan poc cos encara! De moment no tenen nom. Vols parlar però no et surten les paraules, vols escriure però els dits no et responen, vols pensar però tanta agitació no et deixa concentrar-te. Hi ha un murmuri permanent, petites explosions i sobretot soroll, molt soroll, un soroll que no deixa de ser agradable perquè saps que és una mena de premonició, que s'estan movent les estructures internes d'encara no has descobert quin mecanisme. Ets conscient que només pots fer una cosa: viure-ho. Viure-ho com has viscut fins ara totes les evolucions, totes les pauses, tots els trencaments, tots els arasís. Deixar-te endur i aprendre a córrer i a volar i a dir que sí, o que no, o que no ho saps. I retrobar l'harmonia on menys t'ho esperes, en unes condicions totalment diferents però que, al final, et permeten tancar els ulls i respirar, de nou, l'aire de sempre.

És clar que és qüestió de política!

Si algú m'hagués dit que un dia com avui escriuria un post sobre futbol, no m'ho hauria cregut gens. Ja fa dies que tota la parafernàlia de les banderes als balcons dels nostres carrers (amb escuts, toros i fins i tot algun pollastre) em genera certa incomoditat. Però avui, senyors meus, avui la situació ha anat massa lluny. A les deu del matí d'un diumenge de juliol, trobant-me jo en un estat a cavall entre el son i la vigília, una melodia ha començat a entrar suaument dins del meu cap. Primer m'ha semblat òpera, però la veu s'ha anat fent més clara a mesura que les neurones se m'han anat connectant entre si: no era exactament Pavarotti qui m'havia despertat, sinó que entrava per la finestra ni més ni menys que el triomfal himne de l'amic Escobar, la gente canta con ardor i bla, bla, bla. Fins aquí hem arribat! Entre els bojos que criden consignes feixistes per Barcelona (que no són un milió i mig, gràcies a Déu, però també n'hi ha), els catalans que van amb Espanya perquè "total gairebé tots són jugadors del Barça", el Constitucional tocant el que no sona i posant-nos els nervis i la ràbia a flor de pell, només ens falta trobar-nos-ho tot ple de patriotisme garrul d'aquells qui no posen més èmfasi en la enya perquè no tenen més paladar. Si us plau, digueu-me que el generalíssim no s'ha reencarnat en pop amb la intenció de tornar-nos a fer la vida impossible. Perquè qualsevol ho diria.

Petites grans metàfores

Recordes aquell cotxe de joguina que tenies quan eres petita? Aquell que quan el deixaves a terra avançava en línia recta fins que xocava amb una paret, i aleshores girava sobre si mateix i continuava avançant. Al cap de poc, tornava a xocar contra una altra paret, canviava de direcció, avançava, xocava, tornava a canviar de direcció, tornava a xocar... però al final, després de més o menys hòsties, sempre acabava sortint per la porta oberta de l'habitació. Si se li acabaven les piles i s’aturava en un racó, estava perdut. Però mentre anés sempre endavant tenia la sortida assegurada. 

(R.)

Sempre

Hi ha coses que no podem escriure, ni tan sols pensar. I són les millors, perquè n'estem tan segurs, i es tracta de quelcom que entenem tant en el més profund del nostre ésser, que no ens cal justificar-ho. És cabdal deixar que les peces es desencaixin, trencar bruscament, construir, no demanar, esperar, buscar, saber. Saber encara que no puguem dir. És fantàstic adonar-se que ara sí, veure que la vida no és una preparació per a res, que no som un camí lineal, que podem explotar i rebotar i caminar i créixer en qualsevol moment, en un segon. Canviar completament: no reconduir res, sinó renéixer, i a cada renaixença tenir la certesa que tot està en harmonia, perquè les vides anteriors no han estat en va, però ara ens dirigim cap a un nosaltres més nostre. Cap a un jo més meu. Tant és d'on vinguem o qui haguem estat, tenim la força necessària per capgirar el món des de dins, per sentir que els carrers s'obren buits -tan plens- davant nostre i que la terra gira perquè nosaltres caminem. Tenim força, tenim llum, tenim fermesa. Som principi. Començau, començau sempre:

 

Escoltau-me, germans. O no escolteu. 

Sentiu-me bé o tapau-vos les orelles.

Però rèis, lluminosos, començau,

començau sempre, començau a viure,

a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,

a morir, començau, començau sempre.

Aquest vers us dic jo, el que comença,

sempre comença, sempre, sempre nou,

jo el vers, el que tremola de silenci,

jo, per vosaltres, mut, sense ulls ni mans,

i a la deriva sempre, perquè sempre

el caminoi del vers ha duit al Cel.

(J. Vidal Alcover, "De l'hora verda", fragment)

Respires i màgia

Tant és. Tant és el que hagis sentit, viscut, escrit, palpat, pensat. Per un moment respires i tornes al benestar primigeni, o a un benestar potser encara millor, engrandit pel pes que duus a la bossa i que vas aprenent a carregar amb lleugeresa. Prens de la contingència el que et vulgui donar i no et canses de mirar-ho tot amb les mans obertes, de caminar cada dia uns segons amb els ulls tancats mentre el vent et despentina els rínxols. Unes quantes mirades estranyes són un preu més que raonable, i més tenint en compte que, de fet, no hi veuen bé. Només es tracta de collir paraules per fer-ne uns quants versos i cridar-los perquè sí. Parce que.  Saber que entendre és sentir i poder llegir que

On n'est pas sérieux, quand on a dix-sept ans.

- Un beau soir, foin des bocks et de la limonade,

Des cafés tapageurs aux lustres éclatants!

 - On va sous les tilleuls verts de la promenade.

Les tilleuls sentent bon dans les bons soirs de juin!

L'air est parfois si doux, qu'on ferme la paupière;

Le vent chargé de bruits -la ville n'est pas loin-

A des parfums de vigne et des parfums de bière...

(A. Rimbaud, Roman, I)

I comprendre que qui diu dix-sept, diu dix-neuf.

Tancat per manca de sentit (fragment)

Amb el temps havia descobert en la buidor la seva pitjor enemiga. Translúcida, freda i blanca com el marbre, anava i venia, però sempre tornava. De vegades s’asseia al balcó, o reposava a l’ampit de la finestra, i a mitjanit entrava de puntetes per ficar-se-li entre els llençols, també blancs. Ell havia après a reconèixer-la, i li venien ganes d’abraçar-la, però no es pot abraçar allò que no és, i sovint es trobava abraçant-se a si mateix ja no sabia si per pena, per ràbia o per indiferència. El fascinaven els milers de milions de possibilitats que deixava escapar mentre fixava la mirada al buit. Milers de milions, i no era capaç d’agafar-ne al vol ni una de sola, perquè no sabia què volia. Ah, la incertesa, l’aliada perfecta: l’espai, el temps, unes paraules, un gest, la vida.