dilluns, 31 d’agost de 2015

És curiós com un simple canvi en el teclat pot desconcertar-nos tant. Creies que sabies escriure a màquina, eres el més ràpid de l'oest, però noi, t'intercanvien l'a i la q, et posen els accents en un altre lloc, i et converteixes en la teva àvia el primer cop que va acostar-se a una Olivetti. Aquest és un dels efectes banals però persistents de viure a l'estranger. I el que més por em fa és que després de quatre setmanes de pràctiques, ja no només no sé escriure amb el nou teclat de la feina, sinó que estic perdent les habilitats dactilars amb el meu teclat de sempre. Oh my god. It's like forgetting the words to your favorite song, que diu la Regina. En fi.

Treballo en un carrer que recentment ha estat "peatonitzat", però no, no és la bonica zona peatonal i empedrada on els turistes es fan fotos davant d'edificis bucòlics. És una mena de tallafocs entre el magnífic centre "welcome to Brussels" i el barri de Midi, amb una vida pública que l'ajuntament no considera digna de mostrar al món. El boulevard on treballo, doncs, és el lloc d'encreuament entre turistes lleugerament desorientats, famílies d'immigrants, pidolaires, sense-sostres i joves sense feina que no mengen pipes perquè pel que he vist no és costum a Bèlgica, però que serien l'equivalent dels joves menjadors de pipes a Espanya, aquells que quan s'aixequen del banc deixen rere seu un segon terra fet de peles de pipes.

Doncs bé, l'ajuntament va tenir la brillant idea de convertir el boulevard en qüestió en una zona peatonal amb taules de pícnic, bancs estrafolaris, escacs gegants, taules de ping-pong i altres entreteniments. Cosa que em sembla fantàstica, perquè el tràfic a Brussel·les és un absolut desastre, i com més cotxes se n'eliminin, millor. El que passa és que els ha sortit el tret per la culata, perquè si bé esperaven omplir el carrer amb turistes i persones "dignes", i crear així un ambient convivialment idíl·lic, el que han aconseguit és fer encara més visible la comunitat d'"indesitjables", que en lloc d'agenollar-se en un racó de la vorera, ara seuen al bell mig del carrer amb la seva cervesa. I jo dic bravo, perquè el carrer és de tothom. 

Ja és hora que els ajuntaments deixin d'intentar fer fora les persones incòmodes, aquelles amb qui evitem qualsevol contacte visual quan caminem pel carrer, aquelles que increpen, que criden, que desentonen. No eliminarem el problema fent-los desplaçar d'un barri a l'altre, el que cal és abordar la problemàtica, aturar-se a analitzar per què hi ha tanta gent que no té res, d'on vénen tots els sense sostre, oferir-los una possibilitat de canviar de vida. De moment, són tan benvinguts a les taules de pícnic com les famílies immaculades que compren bombons al costat del Manneken Pis i es fan fotos a la Grand Place. Sí, és incòmode. Sí, sovint fan pudor. Però així és la vida, hi ha gent que les passa molt putes, i mereixen, com tothom, un lloc a l'espai públic. Fins i tot a la gran Capitale de l'Europe.