dimecres, 23 d’octubre de 2019

El dia que vaig creure

Vaig entendre la religió per primera vegada quan tenia vint-i-vuit anys, després que se'm morís la gata. No el pare, que ens havia deixat feia un any i mig, sinó la gata. Tan políticament incorrecte com cert: la relació amb el meu pare havia estat distant, i tot i la tristesa i la ràbia de veure'l morir abans d'hora, tots els pilars emocionals de la meva vida es van mantenir dempeus. La Zelda, en canvi, m'havia acompanyat de molt a prop els últims cinc anys. Era una gata extraordinària, un pou d'afecte sense fons, un peluix viu que em seguia incansablement a tot arreu. Era jo però en gat.

En aquella època jo era molt a casa, i quan treballava a l'ordinador, sovint em saltava a la falda i s'hi quedava hores quieta, cargolada, donant-me escalfor. Durant gairebé cinc anys, la Zelda va ser el primer que veia cada matí quan obria els ulls. No el meu marit, que es llevava més d'hora, sinó la gata. Cada nit m'adormia amb aquell petit pes reconfortant sobre el cos, i cada matí sense excepció em despertava amb la Zelda al damunt i li feia manyagues de bon dia i baixàvem juntes a esmorzar. Fins que un dia els esdeveniments es van precipitar i vam descobrir molt tard que tenia càncer. En només una setmana va passar de semblar estar bé a no ser-hi. No només a casa, sinó al món.

Aquest no ser-hi es feia evident en tots els racons de la casa, i aquesta absència va ser la primera de la meva vida, la primera de debò. La mort, la manca d'existència, és un concepte difícil de copsar des de la vida, i davant d'aquella absència sovint em preguntava on era, la Zelda, on havia anat. I aleshores em va sorgir la necessitat d'imaginar que efectivament era en algun lloc, feliç, roncant com sempre. Fins aquí res d'especial ateses les circumstàncies. Però a poc a poc, sense saber com, l'imaginar va anar esdevenint creença. El desig de tornar-la a veure era tan gran que la idea que s'hagués mort i prou, que no fos enlloc, se'm feia insuportable. Jo, atea com una mala cosa, que sempre havia dit que acceptar la mort sense bàlsams era de valents, em vaig sorprendre creient que existia una mena de cel per a mascotes. Així d'absurd. El que és alarmant és que no només volia creure-ho, sinó que ho creia de debò. Jo, senyores i senyors, creia.

A nivell racional no havia canviat res, continuava sabent que Déu i el cel i l'infern i tota la pesca són una desesperada creació humana. Però alhora, meravellosament, estava íntimament convençuda que la Zelda no havia marxat del tot i que algun dia la tornaria a veure. No sé si d'això se'n diu l'etapa de negació del dol, però a mi em va semblar més aviat fe. La fe que tota la vida havia repudiat, ridiculitzat, atribuït als febles d'esperit. La fe em tranquil·litzava. I va ser en aquell moment que vaig entendre, doncs, la religió, no com a necessitat de creure sinó com a creença real malgrat la manca d'evidència lògica. Vaig entendre la fe com a coneixement i no-coneixement alhora: aquell qui creu sap i no sap al mateix temps, com jo sabia que la Zelda no podia ser enlloc i tanmateix sabia que era en algun lloc. I això em reconfortava. 

Des d'aquell dia em miro la religió d'una altra manera, amb més respecte. La religió en el sentit d'espiritualitat, s'entén, no pas l'església i els rituals i tota la mandanga sinó la fe humana. La fe que potser no és dels dèbils, sinó dels afligits. La fe dels qui han estimat, dels qui es queden. I la Zelda que s'ho mira des de dalt.