dilluns, 9 de març del 2009

Aire

Si sents que alguna cosa t'oprimeix i tens un nus a l'estómac que no et deixa respirar, potser és que fa massa temps que no crides al vent. Sí, fa massa temps que no et sents lliure de cridar, de saltar, de córrer. Potser ha arribat l'hora que et dediquis a tu mateixa, que recordis que existeixes, que sentis com l'aire t'omple els pulmons de vida i arriba fins a cada cèl·lula del teu cos. Quant fa que no mires les estrelles? Quant fa que no corres sota la pluja? De vegades la resposta no és tan lluny com ens pensem. De vegades, un petit canvi de perspectiva pot arreglar moltes coses. I és precisament perquè saps que ha arribat el moment de canviar, que estàs contenta i t'agrada ser qui ets. Perquè has après a adonar-te'n quan les coses et desborden i, el que és més important, a esforçar-te per ser millor cada dia. I en el fons saps que això és el que compta.

I ara perdoneu-me, però me'n vaig a mirar les estrelles.


Plora amb la teva guitarra,
i quan ja no et quedin llàgrimes als ulls
ni ràbia per cantar,
vés i torna-li a cridar a la vida
que no vols ni saps esperar.

3 comentaris:

calcetinrayado ha dit...

Doncs sí, de vegades hauríem de dedicar-nos una mica a nosaltres....

També és difícil veure les estrelles en aquestes ciutats plenes de contaminació...

Guillem ha dit...

Mirar les estrelles, cridar al vent... tan de bo poguéssim tenir més temps per fer aquestes coses. Gaudiríem més de nosaltres, seríem més feliços, en definitiva, la societat aniria millor.

Molt bonic el text, Gemma, efectivament, el que compta no és ser millor que la resta, si no esforçar-se a ser millor que el jo d'ahir.

Anònim ha dit...

(Aquests dies estic una mica atrafegat preparant exàmens, però aviat faré el que ens recomanes).

Gràcies per escriure, i molta sort amb les teves feines =).