En sortir per la porta

Em trobo en un d'aquells moments en què els dits et van sols, el pensament et passa per la ment com un llampec, o potser ni hi passa, potser l'impuls va directament a les mans. Un dia em van explicar que els actes reflexos són involuntaris perquè no passen pel cervell, sinó que l'estímul envia un senyal directament a la part del cos que s'ha de moure. Hi ha vegades que escriure és com un acte reflex, em sembla. I els textos que en surten solen ser els millors. Avui és un dia ple, no sé de què però ple, agradablement dens. Ara una cosa, ara una altra, amunt i avall per aquests móns de Déu que tot just ara començo a entendre. Tu no saps com em fas sentir, i cal que siguis gat, i les classes de filosofia comencen en sortir per la porta. M'agrada aquest ritme, definitivament. M'agrada poder dir que veig un camí, un camí que no va enlloc però va a tot arreu; dit així no ho entenc ni jo, no sé com dir-ho perquè no soni tòpic. Les peces van encaixant dins del meu cap. Això no vol dir que estigui resolent el trencaclosques, de cap manera: com més peces encaixo, més peces noves em cauen a les mans. Viva usted ahora sus preguntas, deia Rilke. És això, joder, és això! Tan fàcil com provar de viure i res més. Em queda molta feina per fer i molt per polir, en sóc conscient, però ser-ne conscient ja em fa una mica millor. Potser sí que la filosofia és la medicina de l'ànima. En només quatre mesos el canvi ha estat força evident. I no sé què faig aquí explicant-vos històries i fent públiques les meves divagacions, quan en realitat hauria d'estar estudiant la teoria de l'art d'Aristòtil. Ah, tot comença en sortir per la porta, tingueu-ho present.