Le bleu de tes yeux

Segur que ningú s'ha fixat en l'home que cada matí treu les escombraries just quan passa l'autobús i tot seguit se'n torna cap a casa arrossegant els peus dins les mateixes sabatilles gastades, les de sempre. No és tan fàcil escriure sobre els petits detalls que ningú no veu, sobre l'ocell que pessiga engrunes al parc i  el nen que l'assenyala. El sol a la cara, l'olor del cafè o del pa acabat de fer són temes massa recurrents. Voldria poder parlar de tot això sense que sonés típic, buit, gratuït. És veritat, ho vull dir de debó, que el fred i la nit em fan sentir viva! Si ressegueixo des de dins les gotes d'aigua que llisquen per la finestra és perquè m'encurioseix com deu ser això de ser una gota, i si hi escric missatges pels de fora és perquè m'agrada pensar que algú somriurà gràcies a mi, gràcies a un hoy es siempre todavía tremolós als vidres entelats. Avui no sé què em passa però tinc les idees molt disperses. És com si un conjunt de banalitats conformessin quelcom de no tan banal, com si un pijo de Barcelona que parla amb la nòvia per telèfon, un jubilat vestit de cowboy i un italià que pregunta on és el metro estiguessin units per una mena de connexió estranya. Suposo que és cosa de la música, que sembla que ho relliga tot fins al punt que caminar pel Passeig de Gràcia un diumenge de març es converteix en poc menys que formar part d'un videoclip surrealista.