Aparadors

Devia ser diumenge, un dels meus diumenges, i vaig sortir a la terrassa. A baix, a la plaça, hi havia tres nens hindús que jugaven amb una pilota. El més gran tenia a les mans un pal de fusta, semblant a un bat de beisbol, però pla. El mitjà li llençava la pilota des de lluny, i el més petit, pobret, corria a buscar-la tan de pressa com podia cada cop que el seu germà -vaig deduir que eren germans- la colpejava amb totes les seves forces. No hi havia ningú més al parc. Quan el que batejava havia llençat tres vegades, es canviaven les posicions, però el gran sempre jugava amb avantatge, perquè, com tots els germans grans, era el més hàbil i tocava sempre la pilota. No passava dels onze anys, però ja sabia com tenir contents els altres dos amb la seva suposada "igualtat d'oportunitats". El petit, posem-li cinc anys, no parava de córrer amunt i avall darrere la pilota esmunyedissa amb un somriure a la cara. Els seus bracets amb prou feines podien sostenir el pal, que en feia dos com ell, però això no semblava afectar-lo. El mitjà, en canvi, no va fer-hi bona cara fins que va aconseguir pactar unes noves regles del joc una mica més justes amb el seu germà.  Vaig mirar-los palplantada durant més de mitja hora. Encara no sé què em va cridar l'atenció, però no podia deixar d'observar com un corria esperitat mentre l'altre feia ganyotes i el de més enllà cridava home run!. Avui és divendres-diumenge i en sortir a la terrassa i veure els nens a la plaça he recordat això amb una exactitud sorprenent: de cop se m'ha aparegut aquesta imatge de fa gairebé un any. És fascinant la manera com se'ns graven a la memòria les coses més insignificants, petits detalls que ens permeten retenir el temps a les nostres mans, almenys una estona, per veure'ls a través d'un vidre com si es tractés d'un aparador o d'una peixera. Petites certeses que ens recorden que sí, que vam ser-hi, que hi som, que hi continuem sent. Com sempre.