Avui no fa Sant Jordi

Perquè Sant Jordi vol dir un mar de gent passejant pels carrers del centre; és sinònim d'haver d'obrir-te camí entre la multitud per arribar a les parades, aturar-te cada tres passes per saludar algun conegut i descobrir amb una rosa a les mans aquella noia que s'ho tenia tan amagat. Avui, en canvi, els llibres de la Rambla reposaven entristits sota les lones que els aixoplugaven, demanant tímidament que alguna ànima caritativa aixequés aquells plàstics i els agafés ni que fos per llegir-ne la contraportada. Tot sigui dit, demanaven en va, perquè es veu que n'hi ha prou amb una làmina transparent per fer-los invisibles als ulls dels qui, en circumstàncies normals, s'hi abocarien desesperadament com si es tractés d'una qüestió de vida o mort. Esperem que l'intent de la tarda no resulti fallit, perquè tot i que de llibres ja me n'he servit al matí -sembla mentida que una moneda sigui suficient per endur-te a casa segons quines relíquies-, no em consideraré plenament satisfeta fins que no em senti dins del bullici alegre de cada any, fins que no es materialitzi la imatge que guardo a la memòria de tots els santsjordis des que tinc ús de raó. I no demano que marxin els núvols, ni que surti el sol per miracle. Demano quelcom encara més complicat: neguem-nos a acceptar una diada tan ensopida i convertim-nos en rajos de llum, siguem nosaltres la primavera, regalem-nos roses sota el xàfec més impertinent! Correm amb un llibre sota el braç pels carrers mullats, trepitgem els bassals amb les nostres sabates impecables. És aigua, senyors meus, només és aigua! Només és aigua...