I us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes

Comparteixo a continuació un d'aquells textos que en caure't a les mans per casualitat et beneeixen inesperadament els sentits. Me l'he trobat avui en obrir un llibre dels que es canvien per una simple moneda en llocs inhòspits on dues tapes dures força lletges aïllen hermèticament tota la màgia que custodien. No és una edició antiga, ni fa olor de vell ni està relligada amb cura. Però no és cap llàstima, al contrari, és un goig desfer-se de prejudicis i aprendre a descobrir les perles d'aquest tipus: al final el text és el que compta. Potser ja l'hauria de conèixer, perquè Maragall és un mestre i segurament aquestes línies són cèlebres o, si més no, mereixen ser-ho, però m'era totalment nou i l'he assaborit i l'he sentit com si fos d'algú proper, anònim, amagat entre les pedres. Això és per a mi la poesia, una paraula trèmula que es fa llum, un racó on sentir-se més que mai a la intempèrie però alhora, curiosament, a recer de tot.

"Hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en els nostres llavis la paraula vertadera.

No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I així les seves paraules són com flors. Perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! quin voler dir els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci! No us heu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes.

Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum.

(···)

I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest."

Joan Maragall, Elogi de la paraula (Ateneu Barcelonès, 1903)