Experimentant això de caminar sola i sense rumb per la ciutat. Hi ha tot de guiris, nens que mengen gelats i homes que ostenten barrets de palla i joves que van sense samarreta més per fardar que per combatre la calor. És estrany caminar sense anar enlloc, però em sembla que serà un bon exercici: caminar i caminar fins que aprengui a fixar-me en el camí, només en el camí. De fet, quan et diuen que la vida és un camí, t'imagines certa linealitat en el temps i en els esdeveniments; fins i tot en tu mateix. Potser -potser- el temps és lineal, però la resta no ho és en absolut.
Sóc a dalt de tot de les escales de St. M. Aquí s'hi està bé. Com que és amunt no hi pugen gaires guiris: només fan la foto des d'unes quantes escales més avall. Els sento, de lluny, parlar en tots els idiomes. Acaba de baixar una dona que m'ha deixat sorpresa: he sentit unes rialles a l'esquena i m'he imaginat que venien dues persones, però les rialles s'han aturat en sec i ha passat pel meu costat una dona d'uns seixanta anys que no semblava girar gaire rodó i que baixava amb molta parsimònia cada graó. Els braços li penjaven com desarticulats al costat del cos, i amb una mà sostenia una mena de targeta sanitària antiga. No he pogut evitar el pensament cruel que la necessitarà.
Suposo que hi deu haver un alberg a prop, perquè ha pujat un noi estranger amb una motxilla a l'esquena i m'ha demanat l'hora. Dos quarts de sis. Aleshores un home gran s'ha aturat al peu de les escales i ha mirat amunt. S'ajudava d'un bastó per caminar i xiulava distretament. Ara sonen les campanes de dos quarts. De sobte sembla que el cel s'enfosqueix i no tinc paraigües. Em sento estranyament gran. Vénen dos nens. Marxen. Em sento gran, deia. Ara una noia m'acaba de fer una foto des de la cantonada de baix. Ho deu haver trobat bonic. Sento els sospirs d'un home rere la finestra. Potser espavilar-se és això: sentir-se tan sola i tan plena alhora. Sí, decididament, aquí dalt hi ha un alberg i n'acaba de sortir un estranger ben freak que s'ha girat per somriure'm uns quants graons després de passar per on era jo. No és fàcil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes t'adones que a poc a poc et dirigeixes cap a la persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. Recordes? Sí, recordes. I, el que és més important, saps.
3 comentaris:
I si el temps no és lineal, com és? ;P
Per ser un lloc poc visitat, hi anava molta gent! Gran, sobretot. Però també petita.
Sobre el present, deixant de banda la meva opinió personal, et recomano el llibre del Filosof i el Llop.
I construeixes espais i temps sense adonar-te'n!
Vés a saber com és el temps, Pau! Jo crec que som capaços de crear la nostra pròpia "linealitat". Sí que passava gent, però res a veure amb el rebombori guiril d'uns quants metres més avall! M'apunto això del llop.
Gràcies, Jo!
Publica un comentari a l'entrada