- Triar una porta entre mil implica tancar-ne nou-centes noranta-nou, i tot en un segon, sense fer res, simplement amb el gest d'obrir l'escollida. Te n'adones? No et roda el cap quan hi penses?
- No, i saps per què? Perquè en realitat només hi ha una porta. Sempre ha estat així: la resta és atrezzo.
- Em pensava que no creies en el destí.
- I no hi crec. Crec en les decisions, que, sumades a la linealitat del temps, només poden deixar espai per a una porta. Totes les altres no són possibilitats reals.
- Només pel fet de no poder tornar enrere ja no són possibilitats reals?
- Exacte. Hi ha la possibilitat que demà plogui, o que faci sol. Però no pot ploure i fer sol alhora: des del moment en què plou, només podia haver plogut.
- I per què continuem prenent decisions, si només hi ha una porta?
- Perquè totes són potencialment reals, tu decideixes quina obres i quines esdevenen un mer decorat.
- Llavors no és cert, totes les portes són possibles!
- Però només una és real.
- I com sabem quina?
- No ho sabem. Aquesta és la gràcia.
5 comentaris:
Des del meu punt de vista, l'important és com ho has viscut i com ho estàs visquent.
Que què vull dir amb això?
Vull dir que l'important no és si hi havia milions de portes, bilions de possibilitats i trilions d'elucubracions. Al final, allò determinant és com ho hem percebut. Si ens hem aturat a pensar en el que podria haver estat o si ni tan sols hi hem pensat, si això ens ha fet sentir bé o malament.
Potser és cert que al prendre una decisió deixem nou portes sense obrir, i possiblement ja no les podrem obrir mai. Però, si no ho percebem com una pèrdua de possibles vies, ja no estem parlant del mateix.
La que obrim esdevé real. Potser la realitat que és aquí a fora només pot ser real en la mesura que hi som nosaltres!
1)realment m'angoixa pensar en les portes cedides al destí.
2)Però també m'angoixa les portes escollides per la meva pròpia voluntat
__________
No m'agraden les portes
Brutal. Ho acabo de llegir i senzillament em sembla brutal.
Gemma, que ja no escrius?! Et trobo a faltar. Un petó, bonica!
Moltes gràcies, Irene! Sí, últimament escric poquet, i el poquet que escric no ho penjo al blog, suposo que tots passem etapes de sequera... tot i que em replantejaré tornar-hi si tots els comentaris han de ser com els teus :)
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada