Casa sóc jo

L'aire fresc de pluja omple tota l'habitació d'olor de maria lluïsa i menta. Per la finestra entra una mica de tardor, i aquest primer creuar les cames sobre la cadira em transporta a una infantesa on setembre duia bata de ratlles vermelles i octubre es presentava acollidor. Amb els anys la sensació de ser realment a casa es fa més escassa i preuada: casa s'ha convertit en un lloc ideal que miro de realitzar allà on vaig. He tingut casa aquí i allà, i potser quan no en tinc és perquè no aconsegueixo trobar-me a mi mateixa, i és que casa sóc jo. Casa és tot arreu on et sentis en harmonia amb tu mateix i amb la gent que t'envolta, on els carrers et parlin i les parets no et deixin indiferent. Hi ha dies que no trobo cap altra explicació a la meva vida, sóc un vers d'un poema que es recita a si mateix i he vingut a buscar-lo, a trobar-me, a mirar de fer del que tinc un petit èxit quotidià, una unitat. Si la coherència no existeix ens la inventem i ens quedem tan amples, la qüestió és creure-s'ho, què podem tenir més enllà de les nostres creences? Més o menys fermes, recolzades en la ciència o envolades cap enlaire o sostingudes pel costum, tot el que som es basa en un sistema de creences que no podran ser mai verificades. Quin mal hi ha a inventar veritats? Com si n'hi hagués alguna que no ho fos, d'inventada. Tantes i tantes voltes per cercar el que de nens ens venia donat instintivament, per mirar amb sorpresa cada detall i adonar-nos que tot, des del més ínfim fins al més enorme, en tots els plans i en tots els llenguatges, és un gran misteri.

(take me somewhere nice... take me home)

L'étonnante présence de quelque chose au lieu de rien

Donaré violetes a tothom qui les vulgui perquè en tinc el ventre ple. On abans hi havia verd ara hi ha serena obertura, he posat els llençols a eixugar al sol i mentre ells s'airegen jo m'allibero a les més pures evidències, a una existència lleugera que sempre he tingut més a prop del que em pensava. Hi ha cançons que formen part de la meva banda sonora i que es van enriquint de les meves vivències: sonen exactament igual que abans, quan la ciutat rosa era una desconeguda, però ara les escolto amb Saint Sernin al cor i això les transforma. De fet ens transformem mútuament, perquè la música és el més semblant a una màquina del temps que s'ha inventat mai. Aquesta retroalimentació entre passat i present, entre jo i les meves cançons sempiternelles (preciosa paraula), em fa pensar en una interpretació lliure de la dialèctica de Hegel de la mà d'un professor molt alt, amb veu radiofònica, fumador compulsiu, esquerrà i entendridor. Deixo que sonin meravelles tot donant-me la coherència que em manca, i per primera vegada en molt de temps aprecio l'existència en la seva totalitat, estimo cada bri, cada moviment perfectament coordinat amb el següent. Ho escrivia així ahir a la nit: 

Chaque petite pièce de mon expérience dès ma naissance aurait pu être différente, et pourtant les évènements se sont enchaînés d’une seule et unique façon qui m’a emmenée là où je suis aujourd’hui. Ma famille, mes amis, les gens que j'ai croisés, ma ville et ses rues et son histoire. La planète, l’univers, l’espace et le temps, l’origine première, l’étonnante présence de quelque chose au lieu de rien. Tout est dû à un merveilleux hasard. Et j’aime chaque pièce de (ma) vie avec toutes mes forces. Je ne veux plus que rien soit autrement, j’accepte mon passé et j’en remercie qui que ce soit qu'il y ait là-haut. Merci! Merci! Merci!                                                                                                                                                                                                                                               

Basilique de Saint Sernin, Toulouse.

Ne pas plier svp

Sempre que rebo una carta o un paquet per correu postal m'imagino el procés que ha seguit fins arribar a les meves mans: s'ha convertit en una cosa tan preuada, rebre sobres de paper! Des que he descobert pàgines des d'on, per quatre rals, pots fer-te enviar autèntiques perles de petites llibreries franceses, de tant en tant m'alegro el dia amb un sobre segellat en alguna oficina de correus de França que duu escrit "livres et brochures, ne pas plier svp". Sovint una etiqueta blava em retorna a les vegades que he entrat en oficines similars per enviar documents amb accusé de réception, imagino la senyora de la poste enganxant amb desgana el segell al paquet i dient seran tants euros. Retrocedeixo encara més, i em planto en un petit local on un llibreter esprimatxat embolica Le rouge et le noir amb un plàstic de bombolles i l'introdueix en un sobre amb la meva adreça, que és l'única cosa que sap de mi. I tanmateix ara escric sobre ell, que potser no és un home de vidre sinó una dona grassa i afable, o prima i afable, que també existeixen, o un becari o el fill de l'amo i potser ni tan sols s'ha aturat a pensar que aquell paquet arribaria a algú que s'aturaria a pensar en tot això. Però a mi m'agrada crear aquesta relació en cadena entre una sèrie de personatges imaginaris que han treballat perquè jo pogués seure, dies més tard, amb un te al davant i cert llibre sobre la taula. I tot per quatre rals.

A being with no past

The pure night air was dense outside and I was lying in my bed when I first told you foreign languages made me feel as if I were another person. I love escaping from myself, getting lost among all the weird words I have surprisingly learnt to pronounce: it makes it easier to figure out what my life would be like if I had been raised in an ideal context. Words are my costume, a way to get rid of what I have lived and has made me who I am, a way to momentarily become a being with no past.* Sometimes we don't dare to take action because we are afraid that our dreams will fade away if they come true. We prefer to keep them here, in our heads, whispering and floating around as if they were made of unattainable little atoms of dust. Because opportunities are only real when undone, once you choose a path you have no longer a choice. Sure you can change your mind later, and try to take other roads, but it is impossible to get back to the place you were at the beginning, even if you carefully observed the junction before leaving. Everyone's got a one-way ticket, babe, and you don't want to spend your whole life standing in a platform, do you?

*A being with no past can be whatever he wants, because he has no fears and he's never been hurt (but that does not last long). 

Sóc tornada

Que sí, que Levinas no porta accent, madame, ja ho sé. Però les citacions és el que tenen: ben fetes conserven els errors, i cal que sigui així. Transvasar és un verb que no m'agrada per a les paraules, ni que fossin rius! He trasplantat les últimes deu entrades des d'un lloc remot: necessitaven tornar a casa. Bacus està perdut en l'últim dit de vi barat en copa, i estendre els braços en l'aire li resulta feixuc. Continuo buscant el somriure entre les pedres de què parla Esteban mentre m'explico una i altra vegada la meva història. L'estabilitat són els pares, deia, i jo que encara no m'he acabat Rayuela perquè tinc por que no m'agradi el final. Uno nunca sabe, uno se inclina de acá para allá con dos piolines en el bolsillo pero las respuestas no aparecen por ninguna parte. He donat moltes voltes per acabar tornant aquí, a la recerca de cortines per amagar-me i silencis per escoltar. He likes his own backyard, que diuen.

Quines cançons s'hi canten?

"Després de llegir 300 pàgines de filosofia de Lévinas en llenguatge especialitzat filosòfic sobre l’infinit penses sí, molt bé, però... de quin color és? En tot el que diu Lévinas, quan s’entén, i moltes vegades s’entén, sembla que tingui raó. Amb bon domini de la tensió narrativa, que tota l’estona tinguis la sensació que està a punt de dir-te la revelació que figura que t’està dient tota l’estona. Al principi vaig pensar que tot això es podia dir amb Llull en les quatre ratlles d’un versicle d’Amic i Amat. No conec altres obres de Lévinas, només el llibre sobre l’infinit (i contra la totalitat), que és també un gran cant al llenguatge, o més ben dit al parlar, al parlar-se, i en canvi no parla del cantar, no diu res de la cançó. Explica la prosa de la vida i es descuida el vers. El filòsof sembla que t’hagi explicat perfectament per on s’hi va i al mateix temps tens l’estranya sensació de com si ell no hi hagués estat mai. Que també té mèrit, que diu aquell. És clar que per explicar simplement bé la prosa de la vida es necessita molt d’art, encara que en aquest cas sigui un art ocult, o fins empresonat, per les exigències que limiten el discurs filosòfic. Però per molt d’art que hi posi, el fet continua essent que explica la prosa i es descuida el vers. Per això dic, després de les quasi 300 pàgines sobre l’infinit: i de quin color és? quin gust té? quines cançons s’hi canten?" 

Enric Casasses, La tonalitat de l'infinit 

P.S.: Podeu descarregar l'e-book aquí: www.nuvol.com/ebooks

Implacable

Sona música medieval a la casa dels nens feliços. Una sola espurna fa avançar el foc davant la impotència de tres ballarines que miren el cel roig des d'una balconada, tot fent equilibris per entrellucar l'incomprensible. La tinta negra vessa a raig mentre el vent bufa obstinat, i la taca de la paret, aquella que sembla una fada, se sap observadora silenciosa de la incertesa que dansa entre les cortines. Al vespre la brisa ho diu tot i calla la por, la nit és el refugi dels grans homes que infantilment s'abracen a ells mateixos, a la petitesa d'un cor que s'entesta a bategar. Afortunades les mans que troben un racó on esbandir-se la fredor, i beneïdes les robes que abriguen els qui esguarden les flames entre llaüts imaginaris.

(A tots els cors de l'Alt Empordà.)

Catàlegs

Satie seguit de Beirut. Aire mental concentrat després d'una llarga reclusió obligada. Llacs que van ser un miratge. Milers de punts de llum arrenglerats pels carrers de Madrid. Ives que pugen i sous que baixen, incerteses acumulatives, iogurts a punt de caducar. Que no sé com dir que no hi ha marxa enrere, que no som qui era fa mil anys i ja no estim amb la força d'un déu. Llisquen les notícies i els versos antics, ja no hi ha nou, ni bell, ni devers les set que aniré a festa. El dubte és per on s'han escolat les cortines i els amors de paper, per on ha entrat la raó freda i trista, finestres bucòliques que no tanquen bé. El vino que bebió tu boca roja. Recuperar o forjar de nou? Trobar, robar, descobrir des de dins per primera vegada, sense excuses amb ulleres de pasta. Sense coixeses físiques ni mentals. Sense mans fortes que estiren una corda inexistent. I pel camí, dansar despreocupada. Take what you have gathered from coincidence. La intempèrie pren cos, però el món ens estira, sembla que la vida només pugui passar d'una manera, dins d'uns esquemes, hi ha pressa, hi ha arquetips, qui no esculli està fotut. De debò que no hi ha altres maneres de perdre's? És esfereïdor com els ambients que un dia vam crear romanen immòbils per transportar-nos al que ja no som.

Cites aproximades

No sigas empeñado en comprender la vida (···) y así será para ti como una fiesta. Ni se le ocurriría amasar esa lluvia entre sus dedos. Toco tu boca. Con un dedo toco el borde de tu boca. És amb els ulls que pots ferir-me. Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa, i a la verge més jove li vindrà llet al pit. No he desitjat mai cap cos com el teu. A mamar, tots els versos! Amb draps d'angúnia m'eixugo el pit, les mans. No sóc jo qui t'estim, t'estima un Déu. Fins que s'acabi l'amor, fins que s'acabi. La meva fi serà un vers redemptor. Si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena. Ingrávidos y gentiles como pompas de jabón. Vermell cor, amor i sang.

Va bene così?

Dimarts, a Ginebra, a la parada del bus, una àvia ensenyava a la seva néta la paraula "fraternité", fra-ter-ni-té. Avui, a Yvoire, un nen es pensava que el plànol del poble era el mapa de tot França. I jo em passejo anònima per carrers nous tot i que gens incòmodes, mirant la gent, les pedres, les flors, les botigues. Invisible, faig fotos i camino amb pas pausat, en silenci. No penso, deixo la ment en blanc i m'oblido de qui sóc. De vegades la veu d'algun nen o l'olor d'un sabó o un cotxe antic que passa em porten records que em contrarien, i llavors sacsejo el cap i torno a un món de bolquers, gronxadors i compotes de poma que s'ha convertit, en sis dies, en el meu nou quotidià. Tot és nou, tot és bell, tot resta sempre. No som tan fàcils de canviar, per bé o per mal, tot és continu. I la buidor ho precedeix tot.

***

La sensació de no pertànyer enlloc l'envaïa a cada passa que feia vora els jardins on famílies senceres menjaven costelles i reien perquè tenien una mica de nata de les maduixes a la punta del nas. Caminava sobre les llambordes de carrers humits, maltractats, palimpsestos on les seves petjades poc importaven, mentre desaprenia a pensar i es limitava a observar curiosament l'anar i venir dels altres, les parelles, els gossos, els nens, les parelles amb nens i les parelles amb gossos, els joves plens d'energia i els grans que ja no recordaven com era tremolar de nervis en intentar tocar una desitjada mà aliena. Tot li semblava tan contrastadament estable al seu voltant que creia que havia vingut al món a fer de mer observador, de càmera enregistradora de vídeos que no veuria ningú i que la seva limitada targeta de memòria no trigaria gaire a oblidar. Es resistia a deixar de cercar coherència pertot, i s'explicava històries on la vida era fàcil perquè els núvols tenien formes unívoques. Soledat, soledat temuda i anhelada alhora, incapacitat d'explicar el seu món interior, d'encaixar en qualsevol de les caselles que la vida real li proposava. L'autoincomprensió creixia, i ell caminava, i el temps passava, i les famílies reien i menjaven costelles en barbacoes fumejants...

Poesia molta, poesia tota

Cabells llarguíssims i poesia molta, poesia tota. De cap a peus un vers i una metàfora a l'ull dret, sonets penjant del tors com branques mortes, perquè el que és viu no s'ha d'escriure, que s'ha de dir i s'ha de callar i s'ha de pair. Als cursos caríssims d'escriptura post-moderna m'hi agafaria un infart: portes i aules pertot, pissarres buides, qui diu què és bo? Que s'ha aturat a mirar endins, estimat senyor? Duc una mica de Rilke entre neurones, confiteor, i de tot el que he llegit i m'ha tocat amb el seu nom petit sempre en minúscula. Creador és qui sap viatjar i tornar transformant-se de dins cap enfora. Hi ha un secret que m'orbita tancat en un cofre, i no l'obro però el duc sempre amb mi, segellat, pacient. Espera que em fallin les cames en la cerca del meu camí dret, i que torni, que giri, que tombi, que vegi que no és mai prou tard per trobar les paraules -cada vegada més aire-, petits atemptats de lucidesa com bocins de vidres trencats, miralls, goteres, fractals. Al·literacions sota les plantes dels peus. Violetes.

Som baldufes sense port

"No debemos correr: somos renos, tenemos que volar!". Un nen i dues nenes d'uns vuit o nou anys corrien esvalotats al voltant del banc on jo seia, silenciosa, amb una llibreta a les mans. Agafats a una corda de saltar, viatjaven dalt d'un carruatge i volaven molt lluny d'aquell parc i d'aquelles muralles desfetes pel pas del temps que ells encara ignoraven. O potser no. No recordo haver estat mai un ren volador, ni tan sols de petita. Em van venir ganes d'enlairar-me amb ells i oblidar les batalles internes, els crits, els jocs absurds dels adults. Sempre aquesta inquietud, aquesta insuficiència, aquest voler anar més enllà i pensar massa per no tenir-ne mai prou. M'agrada estar enamorada perquè quan ho estic descanso de mi. L'amor com a paral·litzador mental i altres reflexions confessives mentre les gotes cauen amb soroll metàl·lic sobre el capó del cotxe. L'estabilitat són els pares i a partir d'avui tot serà més senzill, més càlid. Després de repetir-te mil vegades que tot parteix de tu com si fos un mantra ancestral, et despertes i t'adones que la coherència no existeix, que res no té cap mena de sentit i tanmateix ets aquí i per uns instants tot esdevé simple i agradablement faisable. Voldries sentir més sovint aquesta simplicitat, i potser hi ets a temps. Vindran els misteris, els indicibles i les petites certeses. Els projectes, les nits, les inquietuds eternes. Sents un cop de porta, les teves entranyes ressonant per tota la ciutat, carícies nervioses, prochain arrêt Jean Jaurès, és clar que sé qui són els Doors. No és fascinant la manera com la cronologia es desfà dins del cap? C'est beau, l'amour! Pamplines.

Morceaux de ciel, presque rien (extrait)

"Et peut-être que tout était écrit dans le livre

mais le livre s'est perdu

ou quelqu'un l'a jeté dans les ronces

sans le lire

n'importe, ce qui fut écrit

demeure, même

obscur, un autre qui n'a pas vécu

tout cela

et sans connaître la langue du livre, comprendra

chaque mot

et quand il aura lu, quelque chose

de nous se lèvera

un souffle, une sorte de sourire entre les pierres."

Claude Esteban

P.S.: "I potser tot estava escrit en el llibre / però el llibre es va perdre / o algú el va llençar als esbarzers / sense llegir-lo / tant és, el que va ser escrit / queda, encara que sigui / fosc, algú que no hagi viscut / tot allò / i sense conèixer l'idioma del llibre, entendrà / cada paraula / i quan hagi llegit, alguna cosa / s'alçarà en nosaltres, / una alenada, una espècie de somriure entre les pedres."

Embarbussaments mentals i altres neoconceptes

No gaire temps enrere, en els meus anys d'innocència epistemològica, m'agradava creure que podia tenir-ho tot controlat, que podia tenir la totalitat del real sota el meu camp de visió (una visió intel·ligent, suprahumana i sobreconscient, una mena de metavisió infal·lible). Però com més va més m'adono que no existeix quelcom com "la totalitat del real", i si existeix, mai no podré delimitar-ho ni distingir-ho amb claredat. La totalitat se'ns escapa de les mans amb una volatilitat gairebé burlesca. Com a molt podem arribar a captar petits punts de lucidesa, però sempre envoltats de boira. Tot és molt més complex del que podem concebre, hi ha infinites variables a tenir en compte i milers de connexions entre elements. Fins i tot em falta vocabulari per parlar-ne. Per començar, som tan inevitablement subjectius que no podem veure les coses des de fora, i molt menys a nosaltres mateixos. No podem ser alhora l'observador i l'objecte observat. El déu de Spinoza ho veu tot perquè ho veu des de fora, ell no forma part de la línia del temps que és capaç de visualitzar sencera. Però què en sap, aquest déu, sobre ell mateix? Com va d'autoconeixement, d'autoestima, i de totes aquestes paraules autoajudístiques que comencen per auto-? Eh?

Estem limitats a nivell biològic i també -no sé fins a quin punt els dos aspectes estan en relació- a nivell conceptual: el llenguatge no ens permet arribar fins al fons veritable de moltes qüestions. Se'ns enduu, és tendenciós, sovint acabem una frase d'una manera que ens sona bé però llavors ens adonem que no és el que volíem dir. Ens va més ràpid el cap que la llengua i ens perdem en elucubracions i embarbussaments mentals. Ja no sé què estava dient. Ah, sí, que estem (som?) limitats. La nostra subjectivitat, sense la qual no podríem ser coneixedors de res en absolut, representa alhora un impediment quan ens disposem a investigar sobre el que ens envolta. Les emocions són un factor limitant, també: si estic angoixada no sóc capaç de parlar ni de pensar amb lucidesa. La por m'impedeix arribar més lluny. La mandra, la son, les experiències acumulades. Els traumes, la gana, l'enamorament i el sexe. Tot això ens fa diferents els uns dels altres i construeix murs entre el subjecte i el que se suposa que és la "realitat real" (i dic se suposa perquè ningú no l'ha vista mai... després fardem d'ateisme!). Som éssers profundament circumstancialitzats, neixem i ens desenvolupem en un context i només un. Des de la nostra casuística particular ens relacionem i creiem conèixer una petita parcel·la de la realitat que només nosaltres veiem així. Estem abandonats a l'atzar, a les persones amb qui ens creuarem, les idees que tindrem i les oportunitats que ens passaran per davant. Podem estar bloquejats per emocions, potser durant anys, potser tota una vida. Ningú no parteix de zero i molt pocs ho tenen fàcil. No hi ha un estat neutre a partir del qual avançar, sinó maneres de trampejar les coses tal com vénen tenint en compte les pròpies possibilitats i habilitats. Ja ho deien els grecs amb el "coneix-te a tu mateix". Quina feinada. De vegades preferiria córrer cap enfora, oblidar-me de mi, esborrar els límits que em separen del món i de la totalitat que tant em calmaria conèixer. Però els propis límits sempre tornen, no només per aturar-nos sinó també per definir-nos, per evitar que acabem surant, despersonalitzats, com en aquelles nits de borratxera enmig de la gentada d'un bar un dissabte a la nit (us imagineu viure constantment en aquest estat?).

Acceptar que la totalitat se'ns fa inabastable m'ha ajudat a ser una persona més serena (i faig èmfasi en l'adverbi, no en l'adjectiu). Parlo més a poc a poc des que m'he adonat que, en lloc de voler entendre-ho tot, val més aturar-se a observar com passen pel cel núvols d'indicibles, a meravellar-se de la inconsistència del que hi ha. I malgrat tot som aquí, hi hagi o no lògica interna. Penso en Rilke i en la seva imatge d'un nen que para les mans "cap a unes altres flors". Voto per deixar d'allargar contínuament els braços i, simplement, estendre'ls en l'aire.

Bacus

Va mirar l'hora i va acomiadar-se internament, en un gest gairebé involuntari, d'aquells ulls que cercaven els seus en va. Tot passa millor amb una copa de vi a les mans, encara que sigui de la casa perquè què vols, amb els temps que corren. Com si els temps tinguessin pressa per arribar a algun lloc. Sabia que només hi ha una manera d'estar en aquest món, només un cos i unes circumstàncies determinades: feia temps que havia acceptat que no es desfaria mai del seu passat feixuc, que sempre tindria el nas punxegut i que coixejar d'un peu no l'impediria d'arribar, amb més o menys gracilitat, a tot arreu. L'última gota de vi encara als llavis, es va alçar i va allunyar-se, camatort, de la petita taula rodona i grisa, grisa com ell i com tot el que l'envoltava. No va voler continuar aquella història, no va poder voler. Encara avui tenyeix de fum els camins que trepitja: si el dia és clar, la polseguera densa que aixeca tot arrossegant els peus es veu des de molt lluny. Quan passa prop d'un poble, els pares adverteixen les filles i les mares s'afanyen a tancar els porticons. Diuen que xucla l'energia de les pobres ànimes que cauen a la trampa del seu encant fosc i misteriós. Per refer-se, cal beure un concentrat de vi barat dos cops al dia i recitar aquestes paraules cada mes fins a la total recuperació del color normal de les galtes: estranger ambulant que erres per camins de terra des que em vas dir adéu: adéu a tu, que mai em tornaràs el que m'has pres, i que és molt més del que vaig dar-te. El vermell encara és meu, i me'n serveixo.