dimecres, 1 d’agost de 2012

Va bene così?

Dimarts, a Ginebra, a la parada del bus, una àvia ensenyava a la seva néta la paraula "fraternité", fra-ter-ni-té. Avui, a Yvoire, un nen es pensava que el plànol del poble era el mapa de tot França. I jo em passejo anònima per carrers nous tot i que gens incòmodes, mirant la gent, les pedres, les flors, les botigues. Invisible, faig fotos i camino amb pas pausat, en silenci. No penso, deixo la ment en blanc i m'oblido de qui sóc. De vegades la veu d'algun nen o l'olor d'un sabó o un cotxe antic que passa em porten records que em contrarien, i llavors sacsejo el cap i torno a un món de bolquers, gronxadors i compotes de poma que s'ha convertit, en sis dies, en el meu nou quotidià. Tot és nou, tot és bell, tot resta sempre. No som tan fàcils de canviar, per bé o per mal, tot és continu. I la buidor ho precedeix tot.

***

La sensació de no pertànyer enlloc l'envaïa a cada passa que feia vora els jardins on famílies senceres menjaven costelles i reien perquè tenien una mica de nata de les maduixes a la punta del nas. Caminava sobre les llambordes de carrers humits, maltractats, palimpsestos on les seves petjades poc importaven, mentre desaprenia a pensar i es limitava a observar curiosament l'anar i venir dels altres, les parelles, els gossos, els nens, les parelles amb nens i les parelles amb gossos, els joves plens d'energia i els grans que ja no recordaven com era tremolar de nervis en intentar tocar una desitjada mà aliena. Tot li semblava tan contrastadament estable al seu voltant que creia que havia vingut al món a fer de mer observador, de càmera enregistradora de vídeos que no veuria ningú i que la seva limitada targeta de memòria no trigaria gaire a oblidar. Es resistia a deixar de cercar coherència pertot, i s'explicava històries on la vida era fàcil perquè els núvols tenien formes unívoques. Soledat, soledat temuda i anhelada alhora, incapacitat d'explicar el seu món interior, d'encaixar en qualsevol de les caselles que la vida real li proposava. L'autoincomprensió creixia, i ell caminava, i el temps passava, i les famílies reien i menjaven costelles en barbacoes fumejants...