Dimarts, a
Ginebra, a la parada del bus, una àvia ensenyava a la seva néta la paraula
"fraternité", fra-ter-ni-té. Avui, a Yvoire, un nen es pensava que el
plànol del poble era el mapa de tot França. I jo em passejo anònima per carrers
nous tot i que gens incòmodes, mirant la gent, les pedres, les flors, les
botigues. Invisible, faig fotos i camino amb pas pausat, en silenci. No penso,
deixo la ment en blanc i m'oblido de qui sóc. De vegades la veu d'algun nen o
l'olor d'un sabó o un cotxe antic que passa em porten records que em
contrarien, i llavors sacsejo el cap i torno a un món de bolquers, gronxadors i
compotes de poma que s'ha convertit, en sis dies, en el meu nou quotidià. Tot
és nou, tot és bell, tot resta sempre. No som tan fàcils de canviar, per bé o
per mal, tot és continu. I la buidor ho precedeix tot.
***
La sensació
de no pertànyer enlloc l'envaïa a cada passa que feia vora els jardins on
famílies senceres menjaven costelles i reien perquè tenien una mica de nata de
les maduixes a la punta del nas. Caminava sobre les llambordes de carrers
humits, maltractats, palimpsestos on les seves petjades poc importaven, mentre
desaprenia a pensar i es limitava a observar curiosament l'anar i venir dels
altres, les parelles, els gossos, els nens, les parelles amb nens i les
parelles amb gossos, els joves plens d'energia i els grans que ja no recordaven
com era tremolar de nervis en intentar tocar una desitjada mà aliena. Tot li
semblava tan contrastadament estable al seu voltant que creia que havia vingut
al món a fer de mer observador, de càmera enregistradora de vídeos que no
veuria ningú i que la seva limitada targeta de memòria no trigaria gaire a
oblidar. Es resistia a deixar de cercar coherència pertot, i s'explicava
històries on la vida era fàcil perquè els núvols tenien formes unívoques.
Soledat, soledat temuda i anhelada alhora, incapacitat d'explicar el seu món
interior, d'encaixar en qualsevol de les caselles que la vida real li
proposava. L'autoincomprensió creixia, i ell caminava, i el temps passava, i
les famílies reien i menjaven costelles en barbacoes fumejants...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada