Bacus

Va mirar l'hora i va acomiadar-se internament, en un gest gairebé involuntari, d'aquells ulls que cercaven els seus en va. Tot passa millor amb una copa de vi a les mans, encara que sigui de la casa perquè què vols, amb els temps que corren. Com si els temps tinguessin pressa per arribar a algun lloc. Sabia que només hi ha una manera d'estar en aquest món, només un cos i unes circumstàncies determinades: feia temps que havia acceptat que no es desfaria mai del seu passat feixuc, que sempre tindria el nas punxegut i que coixejar d'un peu no l'impediria d'arribar, amb més o menys gracilitat, a tot arreu. L'última gota de vi encara als llavis, es va alçar i va allunyar-se, camatort, de la petita taula rodona i grisa, grisa com ell i com tot el que l'envoltava. No va voler continuar aquella història, no va poder voler. Encara avui tenyeix de fum els camins que trepitja: si el dia és clar, la polseguera densa que aixeca tot arrossegant els peus es veu des de molt lluny. Quan passa prop d'un poble, els pares adverteixen les filles i les mares s'afanyen a tancar els porticons. Diuen que xucla l'energia de les pobres ànimes que cauen a la trampa del seu encant fosc i misteriós. Per refer-se, cal beure un concentrat de vi barat dos cops al dia i recitar aquestes paraules cada mes fins a la total recuperació del color normal de les galtes: estranger ambulant que erres per camins de terra des que em vas dir adéu: adéu a tu, que mai em tornaràs el que m'has pres, i que és molt més del que vaig dar-te. El vermell encara és meu, i me'n serveixo.