Poesia molta, poesia tota

Cabells llarguíssims i poesia molta, poesia tota. De cap a peus un vers i una metàfora a l'ull dret, sonets penjant del tors com branques mortes, perquè el que és viu no s'ha d'escriure, que s'ha de dir i s'ha de callar i s'ha de pair. Als cursos caríssims d'escriptura post-moderna m'hi agafaria un infart: portes i aules pertot, pissarres buides, qui diu què és bo? Que s'ha aturat a mirar endins, estimat senyor? Duc una mica de Rilke entre neurones, confiteor, i de tot el que he llegit i m'ha tocat amb el seu nom petit sempre en minúscula. Creador és qui sap viatjar i tornar transformant-se de dins cap enfora. Hi ha un secret que m'orbita tancat en un cofre, i no l'obro però el duc sempre amb mi, segellat, pacient. Espera que em fallin les cames en la cerca del meu camí dret, i que torni, que giri, que tombi, que vegi que no és mai prou tard per trobar les paraules -cada vegada més aire-, petits atemptats de lucidesa com bocins de vidres trencats, miralls, goteres, fractals. Al·literacions sota les plantes dels peus. Violetes.