Som baldufes sense port

"No debemos correr: somos renos, tenemos que volar!". Un nen i dues nenes d'uns vuit o nou anys corrien esvalotats al voltant del banc on jo seia, silenciosa, amb una llibreta a les mans. Agafats a una corda de saltar, viatjaven dalt d'un carruatge i volaven molt lluny d'aquell parc i d'aquelles muralles desfetes pel pas del temps que ells encara ignoraven. O potser no. No recordo haver estat mai un ren volador, ni tan sols de petita. Em van venir ganes d'enlairar-me amb ells i oblidar les batalles internes, els crits, els jocs absurds dels adults. Sempre aquesta inquietud, aquesta insuficiència, aquest voler anar més enllà i pensar massa per no tenir-ne mai prou. M'agrada estar enamorada perquè quan ho estic descanso de mi. L'amor com a paral·litzador mental i altres reflexions confessives mentre les gotes cauen amb soroll metàl·lic sobre el capó del cotxe. L'estabilitat són els pares i a partir d'avui tot serà més senzill, més càlid. Després de repetir-te mil vegades que tot parteix de tu com si fos un mantra ancestral, et despertes i t'adones que la coherència no existeix, que res no té cap mena de sentit i tanmateix ets aquí i per uns instants tot esdevé simple i agradablement faisable. Voldries sentir més sovint aquesta simplicitat, i potser hi ets a temps. Vindran els misteris, els indicibles i les petites certeses. Els projectes, les nits, les inquietuds eternes. Sents un cop de porta, les teves entranyes ressonant per tota la ciutat, carícies nervioses, prochain arrêt Jean Jaurès, és clar que sé qui són els Doors. No és fascinant la manera com la cronologia es desfà dins del cap? C'est beau, l'amour! Pamplines.