Implacable

Sona música medieval a la casa dels nens feliços. Una sola espurna fa avançar el foc davant la impotència de tres ballarines que miren el cel roig des d'una balconada, tot fent equilibris per entrellucar l'incomprensible. La tinta negra vessa a raig mentre el vent bufa obstinat, i la taca de la paret, aquella que sembla una fada, se sap observadora silenciosa de la incertesa que dansa entre les cortines. Al vespre la brisa ho diu tot i calla la por, la nit és el refugi dels grans homes que infantilment s'abracen a ells mateixos, a la petitesa d'un cor que s'entesta a bategar. Afortunades les mans que troben un racó on esbandir-se la fredor, i beneïdes les robes que abriguen els qui esguarden les flames entre llaüts imaginaris.

(A tots els cors de l'Alt Empordà.)