dimecres, 1 d’agost de 2012

Embarbussaments mentals i altres neoconceptes

No gaire temps enrere, en els meus anys d'innocència epistemològica, m'agradava creure que podia tenir-ho tot controlat, que podia tenir la totalitat del real sota el meu camp de visió (una visió intel·ligent, suprahumana i sobreconscient, una mena de metavisió infal·lible). Però com més va més m'adono que no existeix quelcom com "la totalitat del real", i si existeix, mai no podré delimitar-ho ni distingir-ho amb claredat. La totalitat se'ns escapa de les mans amb una volatilitat gairebé burlesca. Com a molt podem arribar a captar petits punts de lucidesa, però sempre envoltats de boira. Tot és molt més complex del que podem concebre, hi ha infinites variables a tenir en compte i milers de connexions entre elements. Fins i tot em falta vocabulari per parlar-ne. Per començar, som tan inevitablement subjectius que no podem veure les coses des de fora, i molt menys a nosaltres mateixos. No podem ser alhora l'observador i l'objecte observat. El déu de Spinoza ho veu tot perquè ho veu des de fora, ell no forma part de la línia del temps que és capaç de visualitzar sencera. Però què en sap, aquest déu, sobre ell mateix? Com va d'autoconeixement, d'autoestima, i de totes aquestes paraules autoajudístiques que comencen per auto-? Eh?

Estem limitats a nivell biològic i també -no sé fins a quin punt els dos aspectes estan en relació- a nivell conceptual: el llenguatge no ens permet arribar fins al fons veritable de moltes qüestions. Se'ns enduu, és tendenciós, sovint acabem una frase d'una manera que ens sona bé però llavors ens adonem que no és el que volíem dir. Ens va més ràpid el cap que la llengua i ens perdem en elucubracions i embarbussaments mentals. Ja no sé què estava dient. Ah, sí, que estem (som?) limitats. La nostra subjectivitat, sense la qual no podríem ser coneixedors de res en absolut, representa alhora un impediment quan ens disposem a investigar sobre el que ens envolta. Les emocions són un factor limitant, també: si estic angoixada no sóc capaç de parlar ni de pensar amb lucidesa. La por m'impedeix arribar més lluny. La mandra, la son, les experiències acumulades. Els traumes, la gana, l'enamorament i el sexe. Tot això ens fa diferents els uns dels altres i construeix murs entre el subjecte i el que se suposa que és la "realitat real" (i dic se suposa perquè ningú no l'ha vista mai... després fardem d'ateisme!). Som éssers profundament circumstancialitzats, neixem i ens desenvolupem en un context i només un. Des de la nostra casuística particular ens relacionem i creiem conèixer una petita parcel·la de la realitat que només nosaltres veiem així. Estem abandonats a l'atzar, a les persones amb qui ens creuarem, les idees que tindrem i les oportunitats que ens passaran per davant. Podem estar bloquejats per emocions, potser durant anys, potser tota una vida. Ningú no parteix de zero i molt pocs ho tenen fàcil. No hi ha un estat neutre a partir del qual avançar, sinó maneres de trampejar les coses tal com vénen tenint en compte les pròpies possibilitats i habilitats. Ja ho deien els grecs amb el "coneix-te a tu mateix". Quina feinada. De vegades preferiria córrer cap enfora, oblidar-me de mi, esborrar els límits que em separen del món i de la totalitat que tant em calmaria conèixer. Però els propis límits sempre tornen, no només per aturar-nos sinó també per definir-nos, per evitar que acabem surant, despersonalitzats, com en aquelles nits de borratxera enmig de la gentada d'un bar un dissabte a la nit (us imagineu viure constantment en aquest estat?).

Acceptar que la totalitat se'ns fa inabastable m'ha ajudat a ser una persona més serena (i faig èmfasi en l'adverbi, no en l'adjectiu). Parlo més a poc a poc des que m'he adonat que, en lloc de voler entendre-ho tot, val més aturar-se a observar com passen pel cel núvols d'indicibles, a meravellar-se de la inconsistència del que hi ha. I malgrat tot som aquí, hi hagi o no lògica interna. Penso en Rilke i en la seva imatge d'un nen que para les mans "cap a unes altres flors". Voto per deixar d'allargar contínuament els braços i, simplement, estendre'ls en l'aire.