dijous, 30 d’agost de 2012

Casa sóc jo

L'aire fresc de pluja omple tota l'habitació d'olor de maria lluïsa i menta. Per la finestra entra una mica de tardor, i aquest primer creuar les cames sobre la cadira em transporta a una infantesa on setembre duia bata de ratlles vermelles i octubre es presentava acollidor. Amb els anys la sensació de ser realment a casa es fa més escassa i preuada: casa s'ha convertit en un lloc ideal que miro de realitzar allà on vaig. He tingut casa aquí i allà, i potser quan no en tinc és perquè no aconsegueixo trobar-me a mi mateixa, i és que casa sóc jo. Casa és tot arreu on et sentis en harmonia amb tu mateix i amb la gent que t'envolta, on els carrers et parlin i les parets no et deixin indiferent. Hi ha dies que no trobo cap altra explicació a la meva vida, sóc un vers d'un poema que es recita a si mateix i he vingut a buscar-lo, a trobar-me, a mirar de fer del que tinc un petit èxit quotidià, una unitat. Si la coherència no existeix ens la inventem i ens quedem tan amples, la qüestió és creure-s'ho, què podem tenir més enllà de les nostres creences? Més o menys fermes, recolzades en la ciència o envolades cap enlaire o sostingudes pel costum, tot el que som es basa en un sistema de creences que no podran ser mai verificades. Quin mal hi ha a inventar veritats? Com si n'hi hagués alguna que no ho fos, d'inventada. Tantes i tantes voltes per cercar el que de nens ens venia donat instintivament, per mirar amb sorpresa cada detall i adonar-nos que tot, des del més ínfim fins al més enorme, en tots els plans i en tots els llenguatges, és un gran misteri.

(take me somewhere nice... take me home)