Parlo i estic "en venda"

Parlo de recuperar tot allò que no has perdut perquè en realitat mai ho vas arribar a tenir. Parlo d'autocontrol i també de saber-se descontrolar quan toca. Sempre quan toca. Sempre buscant el moment adequat, el moment idoni per somriure, per cridar, per callar, per explicar un acudit d'aquells que saps que no fan gràcia, per plorar. Però sobretot per descontrolar-se. Control perdut però no tan perdut, el volum uns quants punts més alt per no sentir la teva veu interior. No, no parlo de la consciència, què és la consciència? Parlo simplement d'una veu interior que no calla, no vol callar mai, va donant voltes dins del cap, rebota i no para. De vegades és ella qui parla quan escric, o quan canto. Sí, quan canto. Amb una guitarra a les mans aquesta veu interior s'esvaeix, o millor dit, es fusiona amb la música. M'agrada la sensació de tenir tantes coses a dins, tantes coses que desconec i que a poc a poc aniran brollant de mi, suposo. Em sembla que aquest és un post de "tot-el-dia-a-casa", després d'unes quantes hores de son desubicades tot i que molt ben aprofitades. Sí, és un post d'aquells de qui t'entengui que et compri. 

P.S.: De totes maneres, estic convençuda - més aviat és una esperança - que més d'un podria comprar-me.

Semiprojectes (o plenisomnis)

Sempre serem a temps d'esquivar preguntes inventant respostes amb regust d'alcohol; saps que quan tingui el cap clar em menjaré una hamburguesa i darrere seu potser el món, i si encara tinc gana m'empassaré l'orgull i t'explicaré que mai he sabut ben bé què hi fem aquí asseguts. Podríem sortir a trepitjar els doquins del carrer on algun dia em compraré un piset amb rajoles de ceràmica on puguis escriure novel·les que ni t'ha passat pel cap inventar. Jo et miraré des de la finestra encara amb el cap fora de lloc, paralitzat per la quietud - només el repic de la teva màquina d'escriure, aquella tan antiga que fa olor de caramel -, i m'aixecaré per posar un vinil sota l'agulla: el faré girar i sonarà, no sé, la nostra cançó? Probablement jazz dels seixanta o els Dire Straits... Tu somriuràs, però continuaràs al teclat perquè saps el que vols, no com jo, que, t'ho confesso, mai m'he entès com hauria volgut. I somriuré amb tu, amb els ulls ben oberts, perquè tots dos ho sabem, el món ho sap, baby, que som the sultans of swing. 

I ara explica'm què collons hi fem en aquest bar.

P.S.: Molt millor amb això de fons.

Paciència

Tot va molt de pressa, o potser sóc jo que no sé caminar a poc a poc. Avui és un dia estrany, d'aquells que semblen fer la funció de límit entre dos moments diferents; sento que a partir d'avui començaré a crear canvis, canvis a millor que hauria d'haver fet fa temps. Suposo que no hi ha res del que no puguem aprendre, i últimament estic aprenent molt de racons d'on no m'ho hauria esperat mai. Una conversa -o ni això, unes quantes paraules-, un llibre, una abraçada o una cançó poden ensenyar molt més del que ens pensem. Una ferida mig tancada, un plor desconsolat, una mirada perduda. D'això n'he après també, i molt. El fet de mirar enrere i poder dir: "ei! me n'he sortit!", saber que totes les vegades que caiguis podràs tornar-te a aixecar, costi el que costi, perquè sí, perquè finalment has trobat el sentit a tot el que t'envolta, perquè t'has adonat que les millors preguntes sovint no tenen resposta. La sensació que tot està per arribar, que tot el que veus només acaba de començar, poder obrir els braços i cridar per perdre la por. Caminar pel carrer cantussejant la teva cançó i que tothom et miri, i llavors somriure, somriure, somriure a la vida sense esperar res més que continuar caminant.

(Please) get out of my mind.

Run, now I just want you to run

so fast that I can never catch you,

never see you,

never touch you,

never breathe you any more.

You'd better run,

run away before I try to grab you,

before I ask you for a last kiss.

Please get lost in the fog that's covering my sky;

do me a favour and get out of my sight

and my mind.

Tendeixo a.

Jo no sé si és qüestió de magnetisme o de gravetat

però sempre acabo tornant al mateix punt;

deu ser que simplement

tendeixo a.

Sort que cada cop sóc un jo diferent:

un jo que sap quatre coses més

i en tem un parell menys.

P.S.: Com m'agrada escriure al bus i que algú intenti desxifrar la meva lletra desastrosament indesxifrable!

Rayuela, una casualitat?

Avui vinc exaltada, esteu avisats. En el sentit positiu, s'entén. Aquest matí he anat un moment al supermercat a comprar quatre coses, i de camí m'ha cridat l'atenció una caixa que hi havia al costat d'un contenidor. Sé que fa mal efecte això de tafanejar entre les deixalles, però no és el que us penseu: la caixa estava plena de llibres. He pensat que no hi deuria haver res d'interessant, però m'hi he acostat i he llegit de cap per avall: "Julio Cortázar". Ostres! Cortázar a les escombraries! M'hi he acostat més i... Rayuela. Sí, una edició de tapes dures d'aquest llibre que m'estic llegint en edició senzilla i que de fet no és meu, sinó deixat. He trigat ben poc a reaccionar i el llibre ha vingut a mi com per atracció magnètica. Me l'he mirat del dret i del revés, assegurant-me que era real. És real. El tinc aquí. Si trobés la persona que l'ha llençat a les escombraries l'abraçaria i li donaria un clatellot alhora: a qui se li acut llençar un llibre? És més, un llibre com aquest? El món és ple de fires de llibres de segona mà, d'aquelles que no fa gaires posts deia que m'agraden tant. Obriu Rayuela per la pàgina que vulgueu. La primera, per exemple:

 

"¿Encontraría a la Maga? Tantas veces me había bastado asomarme, viniendo por la rue de Seine, al arco que da al Quai de Conti, y apenas la luz de ceniza y olivo que flota sobre el río me dejaba distinguir las formas, ya su silueta delgada se incsribía en el Pont des Arts, a veces andando de un lado a otro, a veces detenida en el pretil de hierro, inclinada sobre el agua. Y era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su delgada cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo del dentífrico."

 

Doncs sí, senyors, avui això reposava al costat de peles de plàtan i envasos de detergent. D'una banda estic indignada, però aquesta indignació és insignificant al costat de la màgia d'haver-lo trobat. He passat pel carrer precís, en el moment adequat, i m'he aturat a mirar una caixa que fàcilment podria haver-me passat desapercebuda. No ho trobeu fascinant? Podrien haver llençat la caixa qualsevol altre dia, o podria haver agafat el llibre qualsevol dels vianants que passaven pel carrer. Però no ha estat així, sinó que jo i només jo m'he aturat, l'he vist i me l'he endut. Ningú s'ha adonat de la meva emoció; de cop i volta ja no sabia cap on caminar i he hagut de fer dues voltes de més pel supermercat per trobar el que buscava. Només sabia que tenia un miracle dins la bossa, un miracle que he anat palpant pel camí per demostrar-me que tantes casualitats encadenades havien estat realment possibles. Sort d'aquestes injeccions de positivisme de tant en tant!

Fum

El fum sempre m'ha captivat. Les formes que dibuixa, els moviments lleugers que fa, la seva efimeritat... Tot plegat em relaxa i em permet - gairebé m'obliga a-  no pensar en res. Com que avui és més diumenge que dilluns, m'he dedicat, com de costum, a mi mateixa. Volia captar l'atmosfera en una foto, però és impossible. El fum de l'encens balla amb l'aire i no puc immortalitzar-lo, així que he desat la càmera i en comptes de perdre el temps modificant l'obertura del diafragma i allargant el temps d'exposició a la llum, he decidit aprofitar-lo senzillament escoltant la música i deixant-me endur. De vegades m'agradaria ser com aquest fum que m'hipnotitza, m'embriaga i tot d'una desapareix. Sovint necessito dies com avui, és agradable haver après a saber-me'ls permetre. No és difícil, els ingredients són bàsics: una barreta d'encens, música i un teclat per escriure. Tancar els ulls i... diumenge.

  

P.S.: Un dels meus intents frustrats:

Almenys a mi em va agradar!

Ahir vaig descobrir que per les festes de la Mercè el Passeig de Gràcia s'omple de paradetes  de llibres de segona mà, antics i moderns. Els llibres en si m'agraden, però les fires de llibres de segona mà són la meva perdició: exemplars que han estat en els prestatges d'una altra casa, que han estat llegits, desxifrats i sentits per una altra persona i ara se m'ofereixen a mi. Vaig acostar-me a una de les parades i el primer que em va cridar l'atenció va ser un llibre que feia temps m'havien recomanat. Sovint pensava que havia d'anar a la biblioteca a buscar-lo, o mirar si algú me'l podia deixar, però mai ho acabava fent. I de cop era a les meves mans, "La inmortalidad", Milan Kundera. Em cridava, volia venir amb mi. A més, estava dedicat i tot, cosa que em fascina: a algú li regalen un llibre dedicat, però arriba un moment en què decideix vendre'l en una fira. Per què? Potser la relació amb aquella persona s'ha acabat, o simplement refredat? Qui es vendria un llibre dedicat sense cap mena de remordiment? On va a parar el valor sentimental impregnat en aquelles pàgines? Em quedo aquest. Seran tants euros. Gràcies. Vols una bossa? Potser no hauria d'haver acceptat la bossa, ara que estan intentant eliminar-les. De fet jo sóc dels que reciclen i tanquen l'aixeta mentre s'ensabonen, però estava tan emocionada amb la meva nova adquisició que vaig posar-la dins la bossa i vaig continuar caminant, amb prou raons per estar feliç tot el que quedava de tarda i vespre. 

Això de recomanar llibres és curiós. Vull dir, hi ha un tipus de llibre que sigui recomanable per a tothom? Penso que qui et recomana un llibre t'ha de conèixer molt bé, tenir força referències sobre el que has llegit; ha de ser prou conservador com per continuar en la teva línia, però alhora prou innovador com per fer-te evolucionar. I és que recomanar llibres és tot un art! De totes maneres, sempre hi ha els que es curen en salut amb un "almenys a mi em va agradar". Un cop dalt del tren, no vaig trigar ni una pàgina a adonar-me que la persona que em va recomanar Kundera em coneix molt, molt bé. Feia temps que no em sentia tan còmoda llegint un llibre. Ni massa dens, ni massa lleuger, filosòfic però sense carregar... Serà un plaer veure si continua així fins al final.

En "confiança"...

Dissabte parlava de refugis, de móns interiors. Doncs avui tinc ganes de sortir-ne. Avui tinc ganes de parlar de tot el que ens espera fora dels murs del que hem vist sempre. Potser la Maia no sabia que tancar-se en un mateix no és la solució, que és necessari estar sol per construir-se, però que el resultat no té sentit si no és compartit. Compartir no vol dir només passar temps amb les persones més properes. Compartir vol dir també sortir al carrer, somriure a mares que empenyen cotxets i als nens que van dins d'aquests cotxets, obrir els ulls quan alguna cosa ens sorprengui i aclucar-los una mica si el sol ens enlluerna. Compartir és mirar endavant sense por, sense perdre mai l'esperança, encara que de vegades haguem de recolzar-nos en unes quantes paraules tremoloses sobre un tovalló de paper. There's a lot that I don't know, there's a lot that I'm still learning... No sé per què, les cançons sempre tenen raó, i és que hi ha moltes coses que no sé, sóc només una aprenent que espera créixer cada dia una mica més, però sempre conscient de tot allò que desconec, que en definitiva és el que fa que valgui la pena seguir nedant, o caminant, o volant. Somniant, potser? Sí, somniant. Somniant en la música que encara no he sentit, en les persones amb qui encara no m'he creuat. És possible que, de tant somniar, oblidem el que tenim a les mans? Jo crec que la vida és una eterna recerca de l'equilibri, no només entre somnis/realitat. Un equilibri general, una harmonia, però... existeix realment aquesta harmonia? Si és així, quan la tinguem, quin serà el motiu per llevar-nos cada matí? 
Em sembla que tants dies sense fer res m'estan trastocant i necessito començar de nou, treure el nas a la realitat i tocar de peus a terra, almenys una mica. Quin post més enrevessat! Sort que estem en confiança... I si no, penseu que sempre podeu canviar-me per uns quants silencis. Shhhht!

Refugis

La Maia sabia que sempre podria refugiar-se en el seu món interior, escriure històries que li fessin oblidar la seva pròpia tot i parlar d’ella a cada línia. Va pensar que seria bonic que les nostres vides fossin fruit de la imaginació d’algun escriptor. Algú que hagués inventat els semàfors, la tinta, les culleres, els croissants de xocolata. L’Escriptor Suprem que tot ho sap i tot ho pot. No com un Déu, sinó com un home que juga a crear. Així s’explicarien moltes coses: aquelles casualitats que acaben formant la nostra història, les connexions entre els fets que teixeixen la nostra existència, el bri d’esperança que resta dins de tots i cadascun dels cors d’aquest món. No és de bojos el pensament d’una mà màgica que ens marca el camí. Potser tot seria més fàcil, potser n’hi hauria prou de deixar que les coses al nostre voltant fessin el seu curs, perquè el destí estaria marcat (o no, depenent de l’estilística de l’escriptor en qüestió). De totes maneres, el nostre futur no dependria de nosaltres i, per tant, no tindria sentit lluitar. És per això que, en el cas que existís, no podríem saber res d’aquest Escriptor Suprem: ser-ne coneixedors representaria per a nosaltres un sense-sentit existencial.

La Maia, abraçada encara al coixí, va adormir-se amb aquest pensament, amb l’estrany convenciment que hi havia quelcom més enllà de la mera vida humana. Una mena de connexió entre l’home i la natura, entre la dona i el món. Alguna cosa que no mor, un tot universal que es basa en un fluir continu. En aquell fluir que de tant en tant som capaços de sentir. Sí, ella el sentia de vegades: eren petits instants en què el temps no existia, moments minúsculs en què una harmonia més enllà del seu cos l’omplia i li feia entendre que ella no era ella, que formava part d’una unitat perfecta. Li costava d’explicar aquesta sensació, i també li feia vergonya, perquè segurament molts pensarien que havia embogit en el seu afany per superar la por a la mort i satisfer el seu anhel de certa eternitat. Però no, la Maia no havia perdut el senderi ni pretenia desafiar la mort. Coneixia una persona que havia sentit aquest mateix fluir universal. Una sola persona: el seu millor amic. I aquí és on començaven els dubtes sobre la relació causa-conseqüència. Potser no hi havia ni causa ni conseqüència, sinó casualitats. O traços de l’Escriptor, cadascú és lliure de dir-ne com vulgui.

Setembre

Tic-tac, tic-tac. Tots ja són al llit i l'únic soroll és el que fan les tecles en enfonsar-se; només quan elles callen m'adono que el rellotge no s'atura. Tic-tac, tic-tac. Aquest moment del dia m'agrada especialment perquè em fa sentir viva, és com si la nit fos meva i només meva. És agradable l'aire fresc que està començant a fer en aquestes nits de setembre que estan en un entremig incert: no fa la xafogor in-somnífera de les nits d'agost, però tampoc el fred recollidor de les d'octubre. 

Setembre, ho sé perquè els veïns ja han tornat del càmping i la programació televisiva sembla recuperar la vitalitat perduda durant l'estiu. El top ten de les converses d'ascensor es basa en un repàs dels últims dos mesos (sovint acompanyat de competicions del tipus guanya-el-qui-ha-anat-més-lluny-de-vacances), sense oblidar els "què faràs aquest curs, quan comences, ja ho tens tot a punt?". I és que és fàcil donar conversa en aquesta època de l'any, perquè qui més qui menys, tothom té batalletes i/o futurs projectes per explicar, sempre amb l'objectiu de tenir un trajecte una mica menys incòmode. Vull aclarir que quan dic converses d'ascensor no em refereixo només a les que es tenen dins de l'habitacle pròpiament dit, sinó a aquell tipus de converses que tots coneixem i que en el fons no diuen res de nou (tot i que estic segura que són tan necessàries per a la vida social com les més trascendentals).

I bé, després d'una estona entre ascensors i soroll de tecles, arriba l'hora de tancar l'ordinador, sortir un moment a fora i comprovar que la Lluna, gairebé plena, encara il·lumina la terrassa. La miraré directament als ulls, però potser avui no li diré res, avui senzillament agafaré aire amb força com si volgués endur-me la nit a dormir amb mi. Entre els llençols suaus, amb el novè mes entrant per la finestra enmig del silenci. Tic-tac, tic-tac.

Ets qui vols ser?

M'agraden els diumenges, sovint me'ls reservo com a dia d'immersió en mi mateixa. No faig gran cosa: organitzar fotos o música, mentre escolto els CDs que m'ha passat el meu germà, gairebé sempre amb un bon llibre al costat i sense oblidar el cafè de mitja tarda. Normalment m'acabo arrapant al teclat de l'ordinador i escric el que em ve al cap segons com em trobi aquella setmana. Avui la conclusió principal ha estat que, sigui com sigui, has de lluitar per forjar-te a tu mateix, per ser qui vols ser. I quan dic que has de ser qui vols ser no insinuo que t'hagis de convertir en una persona perfecta, guanyar molts diners ni tenir un èxit absolut en tot el que facis. En realitat es tracta de ser qui vulguis ser en petites accions, en la manera de mirar al teu voltant, en els teus pensaments. Pensaments que si són els correctes sabràs com transportar al món real. Podem ser qui volem ser cada dia, no cal pensar en carreres universitàries, feines ni futurs llunyans. Jo sóc qui vull ser cada cop que miro al cel, veig un ocell que passa i recordo com m'agrada volar sense aixecar els peus de terra. També ho sóc quan aprenc una cançó nova amb la guitarra, o quan comparteixo un somriure amb algú que no conec. És difícil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes sents que a poc a poc camines cap a aquesta persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. La raça humana és capaç de memoritzar complicades fórmules matemàtiques i de dissenyar estructures inimaginables, però en canvi sembla cega davant d'evidències com aquesta: que la vida és ara, que no té sentit dipositar esperances en qui encara no som, perquè això vol dir oblidar-nos de nosaltres mateixos. Que fàcil que seria tot plegat si poguéssim adonar-nos abans de les coses més simples!

Esperança

Aquest matí m'he disposat finalment a fer endreça d'aquell armari que feia temps que em cridava. Hi he trobat diaris de quan era petita (les típiques llibretes amb candau on explicava que havia dibuixat un arbre a classe de plàstica i m'ho havia passat "molt i molt bé!" amb els altres nens), alguns petits puzzles que gairebé havia oblidat i que m'han portat bons records, un yo-yo de color verd brillant, uns quants dibuixos, una felicitació de Nadal de la meva millor amiga de la infància, una baralla de cartes, una petita brúixola blava... I no acabaria mai d'escriure tots els detalls i detallets que han sortit dels calaixos oblidats que tots coneixem (o això m'agrada pensar, a mode de consol). Però el que m'ha cridat més l'atenció ha estat un escrit en un tovalló de paper, ben plegat, en mig dels munts d'andròmines que ningú s'havia molestat - o atrevit - a llençar. Al tovalló hi deia això:

"Si ets al final del carrer,
mira més enllà.
Quan estàs al cim de la muntanya,
mira el cel.
Si estàs sol, escolta el
so de la naturalesa.
Si ets en absoluta foscor,
busca la teva llum interior.
Perquè sempre apareix una
llum al final del túnel.
Sóc optimista i com a tal
crec fermament que l'esperança
és l'últim a morir.
Sempre intento buscar la
llum al final del túnel,
encara que a vegades
l'hagi d'imaginar."

No sé d'on ha sortit, suposo que si ho hagués escrit jo me'n recordaria. El cas és que se m'ha presentat com un petit tresor, i les paraules, tot i que senzilles, m'han escalfat una mica el cor. Potser perquè fa dies que em sento al final del carrer, o al cim de la muntanya, o qui sap. De totes maneres, m'agrada quan m'abracen aquestes petites coincidències; aquestes paraules no s'allunyen tant del que necessitava trobar. Potser no són les millors del món, però eren al lloc adequat en el moment adequat, i això les ha fet especials. Suposo que ha arribat l'hora de buscar la meva "llum interior", que ara és una mica més forta.

Com una tempesta d'estiu

Hi ha raconets on el temps no passa. N'hi ha uns quants que m'agraden especialment: aquell carreró on les parets parlen de música o la parada d'autobús on sempre m'he d'esperar abans de tornar a casa, de vegades deu o vint minuts, de vegades un quart d'hora. Avui, quan estava asseguda a la marquesina, ha començat a ploure cada cop amb més força. Els arbres de la plaça del davant em miraven amb sornegueria mentre es movien empesos pel vent. He fet una ullada al meu voltant. M'he sentit com en una d'aquelles pel·lícules en què el mateix escenari passa per les diferents estacions de l'any en uns segons. Hi ha dies en què el que hem vist sempre ens ofega, ens hi sentim estancats. Però en dies com avui, no sé si per la pluja o pel punt en què em trobo de la meva muntanya russa particular, la rutina (m'agrada més dir-ne costum) se m'ha fet acollidora. M'he sentit a casa. I per més ganes que tingui de veure món, de descobrir, de respirar nous aires, dins meu tinc la certesa que això només pot passar-me amb Girona.

Poc després seia al meu lloc i mirava com les gotes d'aigua xocaven contra el vidre mentre la Joan Baez cantava per a mi una de les meves cançons preferides. Durant el trajecte he intentat endevinar quin llibre llegia el noi de dos seients més enllà, però he hagut de calmar la meva curiositat quan he vist de reüll que a la coberta no hi havia res escrit. Abans d'adonar-me'n ja tenia els peus dins la riuada d'aigua que baixava pel carrer, i mentre la gent corria esperitada jo m'he dirigit amb pas tranquil cap a casa, perquè les sabates em relliscaven i de fet no em fa res mullar-me si després m'espera una bona dutxa d'aigua calenta. I efectivament, la dutxa m'ha esperat, ara ja no plou i per la finestra entra un aire fresc que és d'agrair pels des-amants de la calor com jo. Jorge Drexler em recorda que tot es transforma i jo penso que sí, que potser sí que tot és un cicle, que les gotes d'aigua que abans queien sobre la finestra ara s'han tornat paraules, paraules que espero que es tornin un somriure, o dos. Tanco els ulls i tot és tan simple com una tempesta d'estiu. Que bé que va la pluja per refrescar les idees!

Tornar a

Quan era petita, jo era una nena molt poruga. M’esfereïa la foscor, els sorolls de la nit, tot el que no coneixia i se’m presentava misteriós. Però hi havia una por que superava totes les altres: no suportava caminar sola pel carrer. Quan vaig veure que els altres nens sí que anaven sols, vaig voler provar-ho jo també, i de mica en mica vaig anar-me adonant que no passava res i que no hi havia motius per preocupar-se. De totes maneres, quan encara em sentia incòmoda, agafava una branqueta dels arbustos del final del carrer i n’anava trencant les fulles, a poc a poc, de manera que quan la branca es quedava sense fulles jo ja havia arribat a casa i el sentiment de por s’havia esvaït.

Avui he passat per davant dels mateixos arbustos i he recordat això. M’ha fet gràcia l’estratègia de distracció que, inconscientment, vaig aprendre a fer servir per tal de superar el que m’impedia anar sola. Les coses han canviat molt des de llavors: ara ja no em fa por la foscor, ni els sorolls, ni caminar sense ningú al costat. Ara tinc por de l’odi, de la rancúnia, de la distància entre les persones. Continuo buscant l’arbust que em salvi de tot això. De moment, però, somric en pensar que avui, tants anys després, he tornat a trencar lentament les fulles d’una branca mentre caminava cap a casa, canviant la por per la nostàlgia. I m’he sentit més petita i més gran que mai.

Històries

Aquest matí m'ha despertat un nen que cridava des del celobert. No puc queixar-me, perquè de fet no eren hores de dormir. Lluny de molestar-me, m'ha fet gràcia que no fos la veu de sempre la que em feia obrir els ulls. El sol ja entrava de ple per la finestra, que jo puc dormir profundament amb tota la llum del món (però no amb el mínim soroll, és curiós). El nen xisclava "Estrella!", esperava uns lladrucs de resposta i tornava a cridar. Ho ha fet amb tots els registres possibles: amb veu gutural, amb el típic espinguet de nen, amb veu de camioner, fins i tot amb veu de nena pija. La gossa li responia totes les vegades amb un bub-bub agut que m'ha fet deduir la seva mida aproximada. Ho he trobat divertit, sempre m'ha agradat ser testimoni de les vides quotidianes dels altres, encara que sigui per un moment. Sortir de nit al balcó i observar algú que pensa que ningú l'està veient, o imaginar-me les històries de la gent que veig des de la finestra de l'autobús. No heu posat mai banda sonora al vostre voltant? No heu tingut mai la sensació que tot es mou al ritme del vostre mp3? De vegades és com si el món - i tot el que hi ha en ell - fos una altra de les moltes històries que ens queden per escriure.

Un bitllet a la butxaca

Aixeca la vista a l'horitzó de tant en tant. Somnia. Riu. Emociona't amb aquells acords, els teus acords. Queixa't sempre que et vingui de gust, indigna't amb el món. Plora. No t'oblidis de mirar sovint als ulls: als teus, als dels altres. Estima amb totes les teves forces, no tinguis por de perdre-les. Crida les paraules al vent si les trobes. Obre't al teu voltant, escolta els qui vulguin somriure't. No deixis que totes les cançons parlin del mateix, fes que cadascuna recuperi el sentit que li pertoca. Busca la manera de saltar cada cop més amunt. Sempre has desitjat sentir intensament; la muntanya russa i totes aquelles històries. Això només acaba de començar i tu no tens ni idea d'on et durà el viatge. El viatge. Realment importa l'on? Saps que no, saps que tens a la butxaca un bitllet sense destí marcat. A la teva butxaca. Tot teu.

Harmonia

Sort que de tant en tant tot torna a fluir. Tanques els ulls, respires profundament i se t'escapa un somriure d'aquells tan plens de simplicitat. No saps com encara no t'has entrebancat mai pel carrer quan t'agafa per caminar així. "Un dia cauràs!", penses. Llavors tornes a obrir els ulls, ja has temptat prou la sort, i mires al teu voltant per assegurar-te que ningú t'ha vist. Efectivament, tots van massa enfeinats per fixar-se en tu i en les teves manies. Potser tothom hauria de fluir amb la vida més sovint, segur que el món aniria molt millor.

Punxes

Que sí, que totes les roses tenen punxes, però de vegades hi ha esgarrapades que valen la pena; la qüestió és descobrir quines.

Potser la millor rosa no és necessàriament la més vermella. Potser sigui senzillament aquella que trobem per casualitat en el moment just: aquella tan delicada que de sobte esdevé insubstituïble, encara que a ulls externs no és més que una entre un miler.

Una entre un miler i, no obstant, única. Infinitament única.

Contradiccions

D'aquests últims dies en puc treure, com a mínim, dues conclusions molt fermes. La primera és que sovint les nostres obligacions són inversament proporcionals a les ganes que tenim de complir-les. La segona, que com més ens acostem al final d'un camí o d'una etapa, més feixuc es fa continuar caminant. Ah, i fins i tot en tinc una tercera: tot allò que no hauríem de fer és precisament el que ens fa més feliços. Ja ho diuen, que som uns éssers plens de contradiccions... I com me n'alegro!

Respirar

Necessito respirar.

Ara i aquí

Avui a la tarda, quan he sortit de l'institut, plovia. Plovia però no amb prou intensitat com per fer-me córrer i tenir ganes d'aixoplugar-me sota algun balcó. He tingut la sensació que la pluja reflectia el meu estat d'ànim. Queia dolçament, a poc a poc, com si volgués acompanyar-me avui que per circumstàncies diverses tornava sola cap a casa. Mentre en el meu reproductor d'mp3 sonaven uns acords no menys agradables que la pluja, m'he adonat que, de sobte, tot tornava a fluir. Sí, de nou aquella sensació d'harmonia de què ja he parlat alguna vegada, una mena d'intuïció inqüestionable que diu que ara i aquí tot va bé.

Ara i aquí, al cap i a la fi, és l'únic que importa. Llàstima que sovint ens costi tan poc oblidar-nos d'aquesta gran veritat. Però mentre la pluja continuï caient de tant en tant sobre la meva pell, prometo tenir-ho present.

Avui plovia...

Granada

Granada és una ciutat magnífica. Només d'arribar-hi em va captivar el seu ritme de vida. Pels seus carrers i carrerons es respira un ambient càlid, acollidor - i la seva gent no es queda enrere pel que fa a amabilitat i simpatia. Jo no podia deixar de mirar apassionadament a tots costats, com qui vol devorar-ho tot amb els ulls, amb la intenció d'impregnar-me d'aquell reguitzell de coses noves. Els edificis, els autobusos amunt i avall, la gent, les botigues, els músics de carrer, totes i cadascuna de les noves olors. Ha estat un plaer descobrir - fins on el temps ens ha permès - alguns dels molts racons de la ciutat. És agradable la sensació que t'envaeix quan, poc després d'haver arribat a un lloc nou, t'adones que comences a conèixer els carrers i ja no et sents tan estrany.

No sé si és perquè quan som fora tot ens sembla més bonic, però us asseguro que Granada és un indret que val molt la pena visitar. És molt recomanable endinsar-se en alguns dels carrerons de la zona de l'Alcaicería, que conserven les arrels àrabs de la ciutat, on es pot passejar per un laberint de botiguetes plenes de teteres, mocadors i tota mena de souvenirs mentre, de fons, la música àrab esdevé un regal per a les orelles. De fet, Granada sencera és un regal per als sentits.

I aquest és un dels palaus de la famosa Alhambra, de la qual només us en diré una cosa: no m'atreveixo a descriure-la amb paraules. És impossible fer-se'n una idea a no ser que s'hagi viscut en primera persona. Així que ja ho sabeu, si voleu saber què se sent davant d'una meravella com l'Alhambra, hi haureu d'anar vosaltres mateixos. Per part meva queda totalment recomanat.

Bombolles

Avui em ve de gust ensenyar-vos un petit fragment d'una narració que vaig començar a escriure fa uns mesos, i que encara està en procés:

"Va seure en una taula per encetar el llibre que havia escollit. Parlava de l'infinitud de l'Univers, i de l'efimeritat de la vida. A la Maia sempre li havia agradat donar voltes al terme "infinit", i comparar-hi la seva petitesa; pensar que només era un puntet en el temps i en l'espai. Va recordar les nits d'estiu en què s'estirava a la gespa i intentava calcular quantes de les estrelles que veia ja no devien existir. Mai ho va aconseguir, és clar, però li agradava pensar que s'hi acostava. Les veia, però ja no existien. La seva lluentor encara arribava a la Terra, però si s'hagués pogut teletransportar al lloc d'on venia la llum, no hi hauria trobat res. Se li feia difícil d'imaginar. Un dia havia arribat a la conclusió que, si el Sol s'apagava mentre ella vivia, no ho veuria mai. Quant de temps duraria, el Sol, després d'apagar-se? Era prou a prop com per apagar-se i extingir-nos en una mateixa generació? I si resultava que ja s'havia apagat, però ningú no ho sabia encara?

Sempre que es plantejava temes relacionats amb l'Univers arribava a conclusions desagradables. L'esfereïa imaginar que tot d'una el Sol s'apagaria i tants anys d'història no haurien servit per a res. Resulta que l'home, que des de sempre s'havia cregut el centre de tota existència, no era més que un puntet enmig dels planetes, i que la seva vida depenia de la situació dels astres. Un cop l'espècie humana desaparegués, què passaria? Tornaríem al no-res, com abans que s'esdevingués el Big Bang? I potser, d'aquí molts milers d'anys, tornaria a haver-hi una gran explosió i la història començaria de nou. Vés a saber quants móns han passat per la història de l'Univers. Un procés circular que es va repetint, on el temps no existeix. Ah, el temps. El temps, què era, realment? La Maia s'ho havia preguntat moltes vegades... L'espai el veiem, però, i el temps? Va mirar el rellotge.

Eren les nou, i la biblioteca estava a punt de tancar. Va posar-se el llibre a la bossa i va baixar les escales de la facultat en direcció cap al pis que mai anomenaria casa."

Eufòria primaveral

Tant me fa que la primavera comenci oficialment el 21 de març. Per mi ja ha començat, i és que més enllà de la calor que fa últimament i de l'abric que ja tinc ganes de guardar a l'armari (no voldria que el meu blog s'assemblés a una conversa d'ascensor), fa uns dies que em sento estranyament exaltada, gairebé eufòrica. M'acostuma a passar a aquesta època de l'any, i he de reconèixer que al principi sempre em costa una mica controlar-ho.

El pitjor de tot, però, és quan la primavera arriba i tu t'has fixat en alguna persona en especial. Aleshores passes d'estar interessat en aquell algú per, de sobte, estar-ne infinitament enamorat, i els textos i els poemes cursis et surten per les orelles. Des d'aquí corroboro que no és un tòpic, sinó un fet. Dieu-ne coincidència, si voleu, però a mi m'agrada pensar que no ho és.

De totes maneres, no m'agradaria que aquest estat durés tot l'any, perquè no sabeu com costa fer les coses més quotidianes quan et passes el dia somiejant. Sí, suposo que la primavera és època de fer volar coloms. Per això els qui ja tendim a fer-ho normalment tenim, a hores d'ara, uns quants milers de coloms volant pel nostre cel... I que macos que són!

Aire

Si sents que alguna cosa t'oprimeix i tens un nus a l'estómac que no et deixa respirar, potser és que fa massa temps que no crides al vent. Sí, fa massa temps que no et sents lliure de cridar, de saltar, de córrer. Potser ha arribat l'hora que et dediquis a tu mateixa, que recordis que existeixes, que sentis com l'aire t'omple els pulmons de vida i arriba fins a cada cèl·lula del teu cos. Quant fa que no mires les estrelles? Quant fa que no corres sota la pluja? De vegades la resposta no és tan lluny com ens pensem. De vegades, un petit canvi de perspectiva pot arreglar moltes coses. I és precisament perquè saps que ha arribat el moment de canviar, que estàs contenta i t'agrada ser qui ets. Perquè has après a adonar-te'n quan les coses et desborden i, el que és més important, a esforçar-te per ser millor cada dia. I en el fons saps que això és el que compta.

I ara perdoneu-me, però me'n vaig a mirar les estrelles.


Plora amb la teva guitarra,
i quan ja no et quedin llàgrimes als ulls
ni ràbia per cantar,
vés i torna-li a cridar a la vida
que no vols ni saps esperar.

Felicitat gratuïta

Avui és un dia d'aquells que t'adones (o creus adonar-te) que la felicitat és possible. No ha passat res especialment apassionant, i aquesta és la gràcia. És normal que ens sentim feliços quan algú que estimem molt ens correspon, o quan treiem molt bona nota en un examen, o quan guanyem un concurs del que sigui. Però avui parlo d'un altre tipus de felicitat: la felicitat gratuïta, aquella que, sense saber ben bé com, arriba a nosaltres i ens fa sentir que tot flueix, que tot és una harmonia de la que formem part. No sé si enteneu la sensació a què em refereixo, però us asseguro que és molt gratificant. Aquesta sensació tampoc no ve donada per l'absència de coses negatives. No, també he tingut algun (petit) disgust o entrebanc. Però avui res no pot trencar la meva harmonia, sinó que totes les coses - bones i dolentes - es complementen per acabar formant la realitat. És com si quelcom incontrolable decidís quan et sents així i quan no. I m'agrada aquest punt d'incertesa.

Però per molt feliç que estigui els exàmens continuen allà i juraria que sento el llibre de física que em crida. Així que intentaré no perdre el somriure ni tan sols davant de la fórmula del moviment ondulatori de les ones longitudinals.





- ¿Adónde vas, pequeña?
- Lejos, donde el viento no pueda soplarme.
- Lejos también sopla el viento, querida.
- Entonces tendré que ir más lejos todavía.

Benvinguts

Silencis. Els silencis tenen un so que només sentim si hi parem atenció. Sempre és un plaer adonar-se de petites coses com aquesta. Aquest blog podria titular-se "el tacte del nòrdic un dissabte al matí" o "l'olor del cafè acabat de fer" o fins i tot "el somriure d'un desconegut", però alguna cosa ha fet que descartés tots aquests títols i hi posés el que veieu al començament de la pàgina.

M'agrada escriure. Però això no garanteix que sigui una bona escriptora. Escric i prou. Potser com a teràpia, potser com a manera de crear art, potser perquè em meravella la quantitat de maneres de combinar les lletres i les paraules que m'ofereix el món de les idees. He decidit fer-me un blog d'un moment per l'altre. Fa temps que divago per blogs de desconeguts que m'han arrencat més d'un somriure. És hora de trencar el silenci (valgui la redundància) i deixar rajar les idees a través del teclat del portàtil que només faig servir - i aquest és el cas - quan se m'espatlla l'ordinador de taula.

Benvinguts i benvingudes al meu blog (que bé que sona!),

espero que us agradin les absurditats i no-absurditats que encara no tinc previst escriure.