Només l'ocell

Cada cop que tingui la temptació de pensar massa em convertiré en una nit de lluna plena i seré l'aire i la tardor. Seré el fred que se't posa per les orelles i et giravolta dins del cap fins que una esgarrifança et recorre l'esquena, de baix a dalt, vèrtebra a vèrtebra. Seré un ocell que vola arran d'un camp de blat perquè les espigues li facin pessigolles a la panxa i a la vida. I quan me'n cansi, aleshores dormiré una eternitat sobre coixins dins d'una cova en alta mar, però una mar plàcida, perquè quan em desperti no senti cap soroll en absolut. Sí, després d'aquesta eternitat obriré els ulls com si fos la primera vegada que ho faig, com si mai abans no hagués vist cap color llevat del negre. Cada dia em llevaré sense saber res, aprendré del que toqui i el que vegi, i  sobretot miraré, miraré molt. No m'estancaré mai enlloc i la por es convertirà en una nina de drap oblidada. Totes les pors seran nines de drap brutes i gastades, i no hi haurà predicadors que valguin: només jo, només l'ocell, només la lluna.

El cos, el gran oblidat (I)

Massa sovint ens pensem que som una ment ambulant, que som bàsicament éssers pensants que, a més, es poden moure perquè tenen quatre extremitats i que respiren per sobreviure. Però si parem atenció al nostre contacte amb l'entorn, a la nostra relació amb l'espai que ens envolta, si ens aturem a notar el contacte dels peus amb el terra -com si fóssim un arbre d'arrels frondoses que creix cap amunt- és fàcil adonar-se que som molt més que unes quantes neurones connectades, que no n'hi ha prou de dir i pensar i escriure. Fins i tot és bo aprendre a aturar el pensament, a posar la ment en blanc i centrar-nos en l'únic lloc on, de fet, podem estar físicament: aquí i ara. La ment ens enganya, pot estar a molts llocs alhora, pot anar endavant i endarrere en el temps i si la sobrecarreguem és normal que parem bojos. Amb el cos no hi ha engany possible: només existeix en un temps i en un espai determinats. Tots podem recordar què estàvem fent ahir a aquesta hora, i on érem, però en canvi, no conec ningú que pugui rascar-se el nas fa deu minuts. La conclusió d'avui, que sembla evident però no ho és tant, és que ser més conscients del cos és també ser més conscients de nosaltres mateixos i pot canviar, sens dubte a millor, la nostra manera d'estar en el món.

Et deixo, cor meu, cremar tots els papers (JPF)

Tard o d'hora te'n penediràs i voldràs no haver-los llençat al foc, desitjaràs fer retrocedir una per una totes les cendres que ja seran pols i et maleiràs els ossos per haver-me fet cas. Però avui, cor meu, et deixo cremar-los fins que no en quedi res, fins que et convencis que ja no són una part de tu, que no ho han estat mai. Que no t'espanti la buidor després de l'última espurna: és només un pas, només un sot, un canvi de rasant. En aquesta buidor troba't, parla't, enganya't, però no t'escoltis gaire. Tothom té pressa, ningú no sap on va, i entre aquestes quatre parets grises una altra vegada tu, tu que no se't treus de sobre i que en el fons t'estimes tant, i et trobes tant a faltar quan et perds, que ja només tens ganes d'abraçar-te i dir-te no te'n vagis mai. Abans que te n'adonis ja t'has perdut en el cercle dels condicionals, dels imperfets, de les perífrasis d'obligació; hi ha massa temps verbals com perquè no ens tornem bojos. Crema-ho tot de manera que no puguis recuperar-ho encara que vulguis, per més que ho demanis, per més que cridis o imploris: pensa que seran les teves mans les que ho hauran destruït.

I hauran fet bé.

Llegar a un lugar muy deseado

"Llevaba tres días caminando sin parar. El camino era terroso y duro, y mis pies apenas soportaban ya el peso de mi cansancio. Pero conservaba todavía la cabeza en alto, pensando que si miraba al horizonte probablemente llegaría antes a mi destino. Y efectivamente, pronto distinguí en la fina línea que separaba el cielo de la tierra la silueta de una civilización. Aquel pueblecito acababa de convertirse en mi próxima meta. Así que aceleré mi paso hasta que pude leer el que fue mi primer cartel en varias semanas: “Felicidad”. ¡Sí, por fin había llegado! Sabía que tenía que existir un lugar como ése, como también sabía que iba a encontrarlo. Llamaron mi atención las abundantes fuentes de agua cristalina que se escondían tras ese cartel. Me acerqué a una de ellas y bebí, bebí hasta saciar mi sed. Entonces miré al cielo y, con una sonrisa, me puse a caminar de nuevo, hasta perderme en la lejanía. Eran muchos los caminos por recorrer, todavía. Sólo esperaba encontrar en algunos de ellos pequeñas fuentes de felicidad. Ahora tenía la certeza de que existían." 

Acabo de trobar aquesta redacció de fa un any i mig... O m'ha trobat ella a mi?

Vertigen

- Triar una porta entre mil implica tancar-ne nou-centes noranta-nou, i tot en un segon, sense fer res, simplement amb el gest d'obrir l'escollida. Te n'adones? No et roda el cap quan hi penses?

- No, i saps per què? Perquè en realitat només hi ha una porta. Sempre ha estat així: la resta és atrezzo. 

- Em pensava que no creies en el destí.

- I no hi crec. Crec en les decisions, que, sumades a la linealitat del temps, només poden deixar espai per a una porta. Totes les altres no són possibilitats reals.

- Només pel fet de no poder tornar enrere ja no són possibilitats reals?

- Exacte. Hi ha la possibilitat que demà plogui, o que faci sol. Però no pot ploure i fer sol alhora: des del moment en què plou, només podia haver plogut. 

- I per què continuem prenent decisions, si només hi ha una porta?

- Perquè totes són potencialment reals, tu decideixes quina obres i quines esdevenen un mer decorat.

- Llavors no és cert, totes les portes són possibles!

- Però només una és real.

- I com sabem quina?

- No ho sabem. Aquesta és la gràcia.

(Hu)Mans

Hi ha mans que s'agafen per necessitat, d'altres per costum, o en el millor dels casos, per desig. Potser perquè sí, per inèrcia, amb simplicitat. Avui mirava per la finestra de l'autobús i només veia mans. I m'he preguntat què les feia prendre's les unes a les altres, totes tan diferents però amb una essència comuna. M'ha agradat imaginar-me les històries que havien viscut aquelles mans velles que caminaven agafades i tan fermes, després de tant de temps, després de tot. Què es connecta entre dues mans? És un gest instintiu: he recordat els elefants que, en els documentals del trenta-tres, relligaven la trompa amb la cua del de davant, tot fent fila. Necessitem aquesta escalfor, la volem; és una manera de comunicar-nos, d'intentar establir contacte entre dos cossos que estan inevitablement separats: un és un i l'altre és l'altre, però les mans, de vegades, fan miracles. I només cal obrir els ulls per veure'n a cada cantonada.

Mitges tintes (o mitjos fums)

Sempre apagava els cigarrets a la meitat perquè no podia deixar de pensar en el mal que s'estava fent, en la merda que es posava dins del cos: s’imaginava el fum recorrent-li el coll i els pulmons, el pit, i es feia fàstic. Tanmateix, sempre se'ls encenia. El seu parer era com una mena de semàfor que canviava cada deu segons. Fumava, sí, però a mitges. Una meitat de la seva persona era sensata i sana i no hauria fumat mai de la vida, perquè era un vici lleig i perjudicial. Però l'altra era una rebel que se sentia inevitablement reconfortada per les primeres calades. Per això, per aquesta tensió constant entre contraris dins del seu cap, estava convençuda que només tenia un pulmó brut. L'altre devia estar impecable.

I prou.

Així, així, com una mena d'explosió sense sentit que tampoc cal que en tingui perquè quan aprens a no demanar-te'l tot comença a encaixar, d'alguna manera. Que si de tot això n'ha sortit un fruit del teu ventre, vol dir que res no ha estat en va i pots ben desencaixar la mandíbula per riure mentre algú (i no només algú) balla imitant un animal amb les plomes daurades pel pas del temps. Et pots permetre l'aigua que brolla sempre, les inevitables gotes lentes i els mars d'aigua verda i tot d'universos posats l'un al costat de l'altre com si haguessin nascut per ser exactament on són. Per ser-hi, i prou. Per ser-hi.  

Per no dir res

Que no vulguin dir res.

Sigues la noia atònita

que una nit se'n va sola

a endinsar-se en el bosc

on la lluna d'agost

es vessa per les pedres

i les soques que tanquen

la claror de la fusta,

i es despulla i s'ajeu

a la pinassa, nua

com les pedres, o com

la fusta quan els homes

se l'enduen del bosc,

i la dolça ignorant

va fent, i paga amb por,

un aplec de secrets

sense figura: lluna

i olors, el tremolor

dels grills inacabables,

fresses que fugen, pedres

tèbies, sorprenents

fiblades de la pell

nova a exposar-se, terra

i reïnes.

              Memòria:

que no vulguin dir res.

No guardis les imatges

que saps pensar i descriure

i un dia de feblesa

pots partir-te amb els altres.

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies)

On la lluna d'agost es vessa per les pedres. 

On la lluna d'agost es vessa per les pedres. 

On la lluna d'agost... es vessa... per les pedres!

L'enèsima harmonia

(close your eyes and don't you make a sound)

Gathered from coincidence

No deixis que ningú et construeixi, vaig dir-me. Ho vaig dir i no em vaig fer cas, per variar. Però resulta que els retrobaments amb un mateix després de les deconstruccions a marxes forçades són els millors. Potser sí que val la pena perdre's en els altres, ni que sigui per la reconciliació posterior, que cada vegada és més forta, més certa, més íntima. I si no mira, mira quanta força dins del pit, quanta vida en aquest mig somriure, en aquests ulls curiosos que no s'apaguen. No els apagareu mai, em sentiu? Mai! Només es tracta de reconduir l'energia, de permetre's tantes explosions com sigui necessari per adonar-se que hi ha camins, molts camins. Infinits. Un segon, un segon només, una intuïció: petites certeses en la incertesa de -simplement- ser aquí. És això, és això i no podria ser res més, s'expandeix en totes direccions, és a dins i és magnífic. Aquest retrobament és magnífic, tot per mi, tot meu.

A mamar, tots els versos!

Es pot ser poeta sense escriure ni una línia i es poden escriure milers de versos sense ser poeta. Quan no se sap a quin grup es pertany el millor és tornar enrere, fer cas als grans, tornar-se a qüestionar i no voler precipitar-se en les respostes. La paciència, les preguntes i tota la pesca. Engegar tots els versos, per exemple, de la mà d'Estellés, i recomençar tot recollint les engrunes per invertir el camí i així, un cop al punt de partida, poder encarar la decisió i l'empenta cap on tingui sentit fer-ho. De nou, no donar res per fet i construir, construir, construir sempre. El que sigui, però construir. El que sigui, però sempre.

A place of no religion

Experimentant això de caminar sola i sense rumb per la ciutat. Hi ha tot de guiris, nens que mengen gelats i homes que ostenten barrets de palla i joves que van sense samarreta més per fardar que per combatre la calor. És estrany caminar sense anar enlloc, però em sembla que serà un bon exercici: caminar i caminar fins que aprengui a fixar-me en el camí, només en el camí. De fet, quan et diuen que la vida és un camí, t'imagines certa linealitat en el temps i en els esdeveniments; fins i tot en tu mateix. Potser -potser- el temps és lineal, però la resta no ho és en absolut. 

Sóc a dalt de tot de les escales de St. M. Aquí s'hi està bé. Com que és amunt no hi pugen gaires guiris: només fan la foto des d'unes quantes escales més avall. Els sento, de lluny, parlar en tots els idiomes. Acaba de baixar una dona que m'ha deixat sorpresa: he sentit unes rialles a l'esquena i m'he imaginat que venien dues persones, però les rialles s'han aturat en sec i ha passat pel meu costat una dona d'uns seixanta anys que no semblava girar gaire rodó i que baixava amb molta parsimònia cada graó. Els braços li penjaven com desarticulats al costat del cos, i amb una mà sostenia una mena de targeta sanitària antiga. No he pogut evitar el pensament cruel que la necessitarà. 

Suposo que hi deu haver un alberg a prop, perquè ha pujat un noi estranger amb una motxilla a l'esquena i m'ha demanat l'hora. Dos quarts de sis. Aleshores un home gran s'ha aturat al peu de les escales i ha mirat amunt. S'ajudava d'un bastó per caminar i xiulava distretament. Ara sonen les campanes de dos quarts. De sobte sembla que el cel s'enfosqueix i no tinc paraigües. Em sento estranyament gran. Vénen dos nens. Marxen. Em sento gran, deia. Ara una noia m'acaba de fer una foto des de la cantonada de baix. Ho deu haver trobat bonic. Sento els sospirs d'un home rere la finestra. Potser espavilar-se és això: sentir-se tan sola i tan plena alhora. Sí, decididament, aquí dalt hi ha un alberg i n'acaba de sortir un estranger ben freak que s'ha girat per somriure'm uns quants graons després de passar per on era jo. No és fàcil centrar-te en el present, però quan ho aconsegueixes t'adones que a poc a poc et dirigeixes cap a la persona que vols ser i que, en definitiva, ja ets. Recordes? Sí, recordes. I, el que és més important, saps.

Necessito un massatge

M'agafes per l'esquena cada cop que intento caminar, em fas mal als braços i a l'amor, noto el teu pes a les espatlles i no em deixes girar el cap per mirar enrere. Un dia d'aquests em convertiré en pedra. Això mateix, em convertiré en pedra i ja no sentiré cap nom en la quietud, no se m'endurà ni el vent més fosc perquè hauré fet arrels en algun racó ben lluny dels teus estenedors sempre plens i sempre callats i sempre teus. Miraré els nens com callen, també, i giraran al meu voltant i potser s'agafaran de les mans o potser s'ignoraran entre ells, perquè ja se sap que els nens no hi entenen d'hipocresies i viuen en mons paral·lels i són una delícia. Vagi on vagi sempre hi haurà nens. I vent. I pedres.

Com un univers

El carrer nou està fet per a les bicicletes vermelles i les bicicletes vermelles estan fetes per a tu. Per a tu que crees moments bonics del no-res, tu que véns i de sobte fas encaixar un parell de peces més, tu que t'acostes sobre les teves cames i saps, i veus, i entens. Tanques els ulls davant mars d'aigua verda i penses que clar, que de fet, que sí. Tu que vius des del ventre, sempre el ventre, sempre el dolor intens d'allò que neix i és de debò. Tu que m'ensenyes que les veritats fan mal, tu que m'aprens cada dia, tu que obres finestres amagades per deixar entrar encara més llum i més aire. Tu que em recordes que som aquí.

Harmonia (III)

Hi ha tantes coses en ebullició dins teu, i tenen tan poc cos encara! De moment no tenen nom. Vols parlar però no et surten les paraules, vols escriure però els dits no et responen, vols pensar però tanta agitació no et deixa concentrar-te. Hi ha un murmuri permanent, petites explosions i sobretot soroll, molt soroll, un soroll que no deixa de ser agradable perquè saps que és una mena de premonició, que s'estan movent les estructures internes d'encara no has descobert quin mecanisme. Ets conscient que només pots fer una cosa: viure-ho. Viure-ho com has viscut fins ara totes les evolucions, totes les pauses, tots els trencaments, tots els arasís. Deixar-te endur i aprendre a córrer i a volar i a dir que sí, o que no, o que no ho saps. I retrobar l'harmonia on menys t'ho esperes, en unes condicions totalment diferents però que, al final, et permeten tancar els ulls i respirar, de nou, l'aire de sempre.

És clar que és qüestió de política!

Si algú m'hagués dit que un dia com avui escriuria un post sobre futbol, no m'ho hauria cregut gens. Ja fa dies que tota la parafernàlia de les banderes als balcons dels nostres carrers (amb escuts, toros i fins i tot algun pollastre) em genera certa incomoditat. Però avui, senyors meus, avui la situació ha anat massa lluny. A les deu del matí d'un diumenge de juliol, trobant-me jo en un estat a cavall entre el son i la vigília, una melodia ha començat a entrar suaument dins del meu cap. Primer m'ha semblat òpera, però la veu s'ha anat fent més clara a mesura que les neurones se m'han anat connectant entre si: no era exactament Pavarotti qui m'havia despertat, sinó que entrava per la finestra ni més ni menys que el triomfal himne de l'amic Escobar, la gente canta con ardor i bla, bla, bla. Fins aquí hem arribat! Entre els bojos que criden consignes feixistes per Barcelona (que no són un milió i mig, gràcies a Déu, però també n'hi ha), els catalans que van amb Espanya perquè "total gairebé tots són jugadors del Barça", el Constitucional tocant el que no sona i posant-nos els nervis i la ràbia a flor de pell, només ens falta trobar-nos-ho tot ple de patriotisme garrul d'aquells qui no posen més èmfasi en la enya perquè no tenen més paladar. Si us plau, digueu-me que el generalíssim no s'ha reencarnat en pop amb la intenció de tornar-nos a fer la vida impossible. Perquè qualsevol ho diria.

Petites grans metàfores

Recordes aquell cotxe de joguina que tenies quan eres petita? Aquell que quan el deixaves a terra avançava en línia recta fins que xocava amb una paret, i aleshores girava sobre si mateix i continuava avançant. Al cap de poc, tornava a xocar contra una altra paret, canviava de direcció, avançava, xocava, tornava a canviar de direcció, tornava a xocar... però al final, després de més o menys hòsties, sempre acabava sortint per la porta oberta de l'habitació. Si se li acabaven les piles i s’aturava en un racó, estava perdut. Però mentre anés sempre endavant tenia la sortida assegurada. 

(R.)

Sempre

Hi ha coses que no podem escriure, ni tan sols pensar. I són les millors, perquè n'estem tan segurs, i es tracta de quelcom que entenem tant en el més profund del nostre ésser, que no ens cal justificar-ho. És cabdal deixar que les peces es desencaixin, trencar bruscament, construir, no demanar, esperar, buscar, saber. Saber encara que no puguem dir. És fantàstic adonar-se que ara sí, veure que la vida no és una preparació per a res, que no som un camí lineal, que podem explotar i rebotar i caminar i créixer en qualsevol moment, en un segon. Canviar completament: no reconduir res, sinó renéixer, i a cada renaixença tenir la certesa que tot està en harmonia, perquè les vides anteriors no han estat en va, però ara ens dirigim cap a un nosaltres més nostre. Cap a un jo més meu. Tant és d'on vinguem o qui haguem estat, tenim la força necessària per capgirar el món des de dins, per sentir que els carrers s'obren buits -tan plens- davant nostre i que la terra gira perquè nosaltres caminem. Tenim força, tenim llum, tenim fermesa. Som principi. Començau, començau sempre:

 

Escoltau-me, germans. O no escolteu. 

Sentiu-me bé o tapau-vos les orelles.

Però rèis, lluminosos, començau,

començau sempre, començau a viure,

a caminar, a llegir, a créixer, a córrer,

a morir, començau, començau sempre.

Aquest vers us dic jo, el que comença,

sempre comença, sempre, sempre nou,

jo el vers, el que tremola de silenci,

jo, per vosaltres, mut, sense ulls ni mans,

i a la deriva sempre, perquè sempre

el caminoi del vers ha duit al Cel.

(J. Vidal Alcover, "De l'hora verda", fragment)

Respires i màgia

Tant és. Tant és el que hagis sentit, viscut, escrit, palpat, pensat. Per un moment respires i tornes al benestar primigeni, o a un benestar potser encara millor, engrandit pel pes que duus a la bossa i que vas aprenent a carregar amb lleugeresa. Prens de la contingència el que et vulgui donar i no et canses de mirar-ho tot amb les mans obertes, de caminar cada dia uns segons amb els ulls tancats mentre el vent et despentina els rínxols. Unes quantes mirades estranyes són un preu més que raonable, i més tenint en compte que, de fet, no hi veuen bé. Només es tracta de collir paraules per fer-ne uns quants versos i cridar-los perquè sí. Parce que.  Saber que entendre és sentir i poder llegir que

On n'est pas sérieux, quand on a dix-sept ans.

- Un beau soir, foin des bocks et de la limonade,

Des cafés tapageurs aux lustres éclatants!

 - On va sous les tilleuls verts de la promenade.

Les tilleuls sentent bon dans les bons soirs de juin!

L'air est parfois si doux, qu'on ferme la paupière;

Le vent chargé de bruits -la ville n'est pas loin-

A des parfums de vigne et des parfums de bière...

(A. Rimbaud, Roman, I)

I comprendre que qui diu dix-sept, diu dix-neuf.

Tancat per manca de sentit (fragment)

Amb el temps havia descobert en la buidor la seva pitjor enemiga. Translúcida, freda i blanca com el marbre, anava i venia, però sempre tornava. De vegades s’asseia al balcó, o reposava a l’ampit de la finestra, i a mitjanit entrava de puntetes per ficar-se-li entre els llençols, també blancs. Ell havia après a reconèixer-la, i li venien ganes d’abraçar-la, però no es pot abraçar allò que no és, i sovint es trobava abraçant-se a si mateix ja no sabia si per pena, per ràbia o per indiferència. El fascinaven els milers de milions de possibilitats que deixava escapar mentre fixava la mirada al buit. Milers de milions, i no era capaç d’agafar-ne al vol ni una de sola, perquè no sabia què volia. Ah, la incertesa, l’aliada perfecta: l’espai, el temps, unes paraules, un gest, la vida.

Els poetes sempre tornen

Sempre tornen com torna la nit, encara que sigui la nit d'un dia molt llarg. A qualsevol hora, però millor si tothom ja és al llit, de sobte t'envaeix la sensació -ja familiar, però no per això menys apreciada- de comprendre les paraules, d'absorbir-les, de fer-les teves amb aquella intensitat que només pots aconseguir en el replegament total en tu mateix, en la soledat que et solca el ventre. És imprescindible  que es creï aquest buit per després omplir-lo amb allò que un dia vas decidir anomenar poesia, tot i que no es tracta exactament de versos. No simplement de versos. Es tracta d'una crida cap endins, cap a l'harmonia perduda, cap al teu "trepitjar enlaire" particular: és la intuïció que potser t'acostes a algun port, que tal vegada hi ha un lloc on agafar-te uns segons per alçar la mirada i orientar-te de nou. Sempre has necessitat dosis periòdiques de tancar els ulls amb pas de somni per poder-te construir, per saber qui ets, per acostar-te al que vols ser. Voluntat i necessitat són el mateix camí: no voldries ni sabries viure sense aquesta totalitat íntima que esdevens quan només existiu tu, el món... i les paraules.

 

Les paraules

Sempre, en l'aigua sagrada, com en un llit d'amor.

Per les finestres enreixades vaig veure el sol, vaig volar.

Cua de serp, l'alba, s'atansa amb pas de somni.

No hi puc fer més, no vull.

Amb draps d'angúnia m'eixugo el pit, les mans.

La polseguera dels records comença:

no trigarà a colpir-me per l'espatlla.

Estic lluny dels teus ulls. No em veig.

Rep la meva mà seca, la galta de la tarda,

els teus records sense paraules.

Trepitges massa a terra, trepitges poc enlaire.

La nit d'amor dels ulls no té parpelles.

En el roser del pit les venes se t'alçaren.

Recull al teu amant d'aquesta asfíxia,

rep-lo en un llit de gràcia,

i encara, amb dents corcades, menja l'arbre.

Josep Palau i Fabre, Laberint, 1946

Els límits del llenguatge...

I què si no som perfectes i diem però no fem, o fem el que no diem o canviem d'opinió com qui es canvia de pantalons? Sí, continuem cometent errors, ens queden pors per perdre i no ens salvem d'algun sospir d'angoixa de tant en tant. De vegades no ens deixem anar prou i d'altres  en canvi som massa esbojarrats: la qüestió és restar lluny de qualsevol tipus d'estabilitat. Som dels que gairebé sempre ho deixen tot per l'últim moment i fem alguna falta d'ortografia al mes, escoltem música que havíem sentenciat a mort en un passat que ja no és nostre i ens meravellem de llibres que no hem llegit. El món continua aclaparant-nos com si no ens haguessin explicat mai que les coses són com són, ens obstinem a desconfiar de les històries que semblen veritat i sentim les peces d'un cosmos desconegut centrifugant dins d'aquest nostre cap. Busquem a les palpentes sense saber exactament què esperem trobar, deixem anar quatre gargots sonàmbuls en un full de paper immaculat i aleshores la quietud ens confessa que potser era això, que potser és això. I què si no ho podem expressar en paraules? I què si Wittgenstein no tenia raó?

Excessos (o totes les masses piquen)

Tot trontolla i alhora res no ha trontollat mai, és tan llarga la llista i és tan meva la culpa que no en tinc prou que em duri la bona sort. Davant de tanta paradoxa generalitzada és comprensible que una s'acabi desconcertant. Que sigui comprensible no arregla massa res, però és una mena de consuelo de tontos que, no se sap ben bé com, aconsegueix alleujar la situació. Sigui com sigui, he arribat a la conclusió que tenir qualsevol sentit massa desenvolupat és un problema: ser fi de nas només et porta maldecaps i si ets massa sensible als sorolls acabes parant boig. Tinc la sort que em passen totes dues coses. Però avui he descobert que el pitjor sentit, el més empipador -i en conec uns quants que em mirarien malament si em sentissin dir-ho- és la intuïció, la maleïda intuïció que et porta a adonar-te en excés del que passa al teu voltant, a captar allò que probablement no hauries d'arribar a saber mai. És odiós tenir la certesa que el que podria ser una simple casualitat no ho és en absolut i no poder-ho demostrar, estar convençut que hi ha coses que no passen perquè sí i, a sobre, tenir raó. És el rabiós ho sabia en confirmar que, efectivament, t'has estat autoenganyant quan et resisties a refiar-te d'un sisè sentit que, mal et pesi, és molt més fiable del que et pensaves. A més, en la intuïció tot és tan incert que arriba un moment en què només et preocupa trobar l'interruptor per desconnectar-la i tornar a la tranquil·litat. Perquè... hi ha d'haver un interruptor, oi?

Desaparèixer

Tot és qüestió de descobrir maneres de desaparèixer uns instants, una mica com quan érem petits i ens amagàvem rere les cortines del menjador. Te'n recordes? No és que ens creguéssim invisibles, és que realment ho érem! Immòbils i expectants, aguantàvem la respiració fins que algú trencava la màgia en descobrir-nos: un esglai de sorpresa era suficient per fer tornar els colors a la realitat. Llavors simplement arrencàvem a córrer i paràvem les mans, riallers, cap a unes altres flors. Quines veus ens han volgut ensenyar què és possible i què no? No tinc tan clar que ja no ens quedin cortines. El món n'és ple, de cortines! El problema és que va arribar un dia en què ens vam creure massa grans per jugar a fet i amagar. Massa grans per jugar, en general. I el que és pitjor: massa grans, així, a seques. Des que som massa grans que ens encaparrem a controlar-ho tot, especialment allò que sabem que no podrem controlar, i de vegades fem coses sense sentit, com ara somriure quan volem plorar o callar quan tenim ganes de parlar. Ja només correm quan se'ns escapa l'autobús, i els plastidecors s'han reduït a una olor evocadora de botons vermells i bates de ratlles. Alguns diuen que està bé que sigui així, i segurament tenen raó, però saps què passa? Que si tu i jo no trobem les nostres pròpies cortines ens tornarem bojos. I, sincerament, ara per ara no em ve gaire de gust.

Amor de paper

Avui m'he enamorat. Caminava per la biblioteca a la recerca d'un llibre que m'havien recomanat quan de sobte l'he vist: m'esperava amb el seu posat ferm, impassible; amb l'aire reposat d'aquell qui sap que té per davant tota una eternitat. D'exterior auster però curosament ben pensat, enquadernat en cartoné flexible i amb les pàgines lleugerament tacades i esgrogueïdes pel pas del temps, com ha de ser. L'he agafat, l'he tingut entre les mans uns segons i no m'han fet falta  més de dues pàgines a l'atzar per decidir endur-me'l. Faig una valoració positiva de les primeres paraules que hem intercanviat, entre les pedres solemnes del claustre. Em sembla que li he caigut bé. Encara hem d'aprofundir més en la nostra relació, però perquè us en feu una idea, així conclou José Arier Matons el pòrtic del llibre:

El poeta del rostro alargado bajo una frente espaciosa yace en la inmovilidad del sueño eterno. Sus ojos azules, que fácilmente se extraviaban en la lejanía e interrogaban a las cosas, se han cerrado para siempre. La sonrisa de sus labios, que disimulaba una expresión de aflicción y fatiga parecida a la que prestan a Marcel Proust sus últimos retratos, ha adoptado el pliegue definitivo para la eternidad. Rainer María Rilke, el hombre, ha concluido su obra. Y ésta, desprendida de las manos de su autor, prosigue su marcha triunfal a través de los siglos.

Doncs sí, avui m'he enamorat d'una edició antiga d'una antologia poètica de Rilke. Data de l'any 1959 i és senzillament preciosa. Em sembla que m'hi vull casar. Ara palpo les aigües blanques de la portada, que només són trencades en un racó per un petit i exquisit dibuix d'un nu femení al costat del retall d'una partitura en clau de sol, i em pregunto com m'ho podria fer per aconseguir-ne un d'igual per a les lleixes de casa. De moment, però, encara tinc uns dies per anar descobrint petites joies com aquesta:

Música

Música: aliento de las estatuas, tal vez:

silencio de las imágenes. Lengua

donde acaban las lenguas, tiempo

perpendicular a los corazones en fusión.

¿Sentimientos para qué? ¿Metamórfosis

de los sentimientos en qué? En un paisaje de sonidos.

Música: país extranjero, corazón que se escapa

de nosotros. Espacio el más íntimo de nosotros

que, levantándose por encima de nosotros mismos,

nos expulsa: sacra partida...

Nuestro interior

nos rodea,

como una lejanía perfectamente ejercida,

como un reverso del aire,

puro,

inmenso,

inhabitable. 

Cada vegada m'agrada més, la troballa d'avui, i em sorprenc en adonar-me del component estètic que té aquesta atracció. Sí, el contingut del llibre m'ha tingut aclaparada durant una bona estona, al claustre, però també em crida molt l'atenció visualment, i no cal dir que és un veritable plaer girar-ne les pàgines. Aleshores penso en la por que em fa la possibilitat que això es perdi, que els llibres digitalitzats aconsegueixin algun dia la reducció de les edicions en paper a quatre lletraferits que, pobrets, no estan fets per al progrés tecnològic. Els qui pensin això és que no en tenen ni idea: mai, i quan dic mai vull dir mai, no hi haurà res de digital equiparable a la sensualitat d'un bon llibre. Només faltaria. Cap generació no hauria de veure's privada de la possibilitat d'aquesta història d'amor amb els llibres, d'aquesta sensació que mai fins avui havia estat tan forta en mi, d'aquest deliri irracional. I que ens tractin de bojos, si volen: serem els bojos de les mil maneres d'estimar.

Avui no fa Sant Jordi

Perquè Sant Jordi vol dir un mar de gent passejant pels carrers del centre; és sinònim d'haver d'obrir-te camí entre la multitud per arribar a les parades, aturar-te cada tres passes per saludar algun conegut i descobrir amb una rosa a les mans aquella noia que s'ho tenia tan amagat. Avui, en canvi, els llibres de la Rambla reposaven entristits sota les lones que els aixoplugaven, demanant tímidament que alguna ànima caritativa aixequés aquells plàstics i els agafés ni que fos per llegir-ne la contraportada. Tot sigui dit, demanaven en va, perquè es veu que n'hi ha prou amb una làmina transparent per fer-los invisibles als ulls dels qui, en circumstàncies normals, s'hi abocarien desesperadament com si es tractés d'una qüestió de vida o mort. Esperem que l'intent de la tarda no resulti fallit, perquè tot i que de llibres ja me n'he servit al matí -sembla mentida que una moneda sigui suficient per endur-te a casa segons quines relíquies-, no em consideraré plenament satisfeta fins que no em senti dins del bullici alegre de cada any, fins que no es materialitzi la imatge que guardo a la memòria de tots els santsjordis des que tinc ús de raó. I no demano que marxin els núvols, ni que surti el sol per miracle. Demano quelcom encara més complicat: neguem-nos a acceptar una diada tan ensopida i convertim-nos en rajos de llum, siguem nosaltres la primavera, regalem-nos roses sota el xàfec més impertinent! Correm amb un llibre sota el braç pels carrers mullats, trepitgem els bassals amb les nostres sabates impecables. És aigua, senyors meus, només és aigua! Només és aigua...

Per què

De vegades no saps per què. No saps per què, així, a seques. I tens por de no saber què tens, de perdre el control, i et vénen ganes de divagar per carrers desconeguts i així sentir-te una mica menys estranya en el teu món. El teu món que de sobte no localitzes, que s'expandeix, que cada vegada és més indefinit i que comences a no comprendre de debò. Busques on agafar-te, i amb una mica de sort trobes uns quants versos entre les pàgines d'un llibre vell, un nen que estén els braços -les ales- al buit, uns acords oblidats. Tot està com sempre. Ho veus? Ets tu, ets tu que dónes massa voltes, amunt i avall, no deixes de fer centrifugar l'eternitat de dèries que et ronden pel cap. Et mereixes un respir, no creus? Tant li fa que no sàpigues per què. El desconcert és quelcom que has d'aprendre a permetre't.

El far de les camises taronges

Des del far de les camises taronges hi ha una magnífica panoràmica del castell de les papallones. Si aconsegueixes trobar-lo pots quedar-t'hi una estona, amagat, mentre el temps al teu voltant sembla aturar-se i alhora tot va més ràpid que mai. És només un instant, un racó, un secret entre tu i les parets de pedra que et custodien.

Des del far de les camises taronges distingiràs, si el dia és clar, un parell de somriures en l'horitzó. Que no t'ofengui descobrir en altres aquells gestos que ahir semblaven només per a tu. Has de ser fort i mantenir els ulls oberts, l'indret és massa estratègic com per tancar-los un cop hi ets. Amb una mica de sort, si afines la vista, apreciaràs com uns petits éssers suren lleugerament en l'aire: són elles, les papallones blanques, tan fugisseres que diuen que mai ningú no n'ha pogut retenir cap a les mans. En aquell moment desitjaràs que te'n regalin unes quantes, que algú les agafi per tu. Molts ho han intentat abans, pots estar-ne segur. Els enamorats més encegats s'hi han esforçat de les maneres més estrambòtiques que et puguis imaginar, però les papallones del castell són impossibles de capturar. Conten que són elles les qui decideixen, en ocasions molt comptades, prendre contacte amb els cortesans, i que solen deturar-se sobre el front més pur, precisament aquell que mai no ha desitjat haver-les. Ha de ser un espectacle digne de presenciar!

Des del far de les camises taronges, si calles, pots sentir com el vent xiula entre els xiprers i les camèlies. Et corprendrà una admiració inevitablement creixent, però per més que notis dins teu una força que t'empeny a saltar al buit per fer teus els somriures i els gestos que has vist, no oblidis que la imatge que tens al davant no pertany al teu món. Et pots considerar afortunat: els teus iguals probablement no arribaran a conèixer el vol de les papallones -ells no sabrien trobar el far-. Només et demano que entenguis i acceptis el teu lloc entre la realitat i el castell, al límit entre el que és i el que podria ser, per tal que la frustració no et converteixi en desgraciat. No és fàcil, ho sé, però sempre has intuït que ets especial, m'equivoco? Estàs fet per anhelar el que hi ha més enllà del far, sigui el que sigui. 

Sigui el que sigui, perquè sempre hi haurà milers de papallones inabastables sobrevolant el teu castell, i l'únic que podràs fer serà escriure'ls cançons del far estant. I cantar ben fort esperant que et sentin. Qui sap si un dia, per error, una d'elles volarà massa alt i se t'aturarà al front...

L'hora més encalmada

Ahir vaig voler seguir el consell del poeta i, en l'hora més íntima de la soledat de la nit, vaig demanar-me si he d'escriure, si escriure és una necessitat vital en mi. De sobte vaig sentir-me plena des del fons del ventre, tan sola i tan plena en aquest món incert: efímera, minúscula en el temps i en l'espai, però meva i només meva. Aleshores em vaig respondre: he d'escriure. No per agradar, no per publicar, no per cridar l'atenció ni crear aparença intel·lectual, sinó per pura necessitat interna. Per entendre una mica millor les coses, per dir-les i, sobretot, per dir-me-les. I el que sorgeixi d'aquesta necessitat, el que brolli d'aquest meu ventre -el ventre, per si no us n'heu adonat, és el centre de la poesia- serà un reflex fidel de mi. A partir d'ara estic disposada a desfer-me de totes les cobertes, les pretensions, els intents de. A prescindir del judici dels altres, que em fa perdre'm en els meus intents de semblar qui sap què. No es tracta de semblar; es tracta de ser. Amb confiança i esforç, amb l'humilitat de qui no se sap portador de cap gran veritat, però es va creuant amb petites certeses que pot fer seves. El món de fora, el reconeixement, la simpatia dels altres... Tot això són complements agradables però cal aprendre a atorgar-los un segon pla, a veure'ls com a conseqüències d'allò que realment és la base. Cal no confondre el "per què" amb el "per a què". Em queda molt per aprendre, per millorar, per polir i, fins i tot, per construir des de zero. Però puc fer-ho sobre els fonaments més ferms que es puguin arribar a tenir, perquè  m'ha costat entendre-ho però ara ho veig clar: la paciència ho és tot! 

"Aquí no val a mesurar el temps, un any no compta, i deu anys no són res; ser artista vol dir: no calcular i comptar; madurar com l'arbre, que no força la seva saba i aguanta confiat les tempestes de primavera, sense la por que després pugui no venir l'estiu. L'estiu ve. Però només ve per als qui són pacients i es comporten com si tinguessin davant seu l'eternitat, tan despreocupadament silenciosa i extensa. Jo ho aprenc cada dia, ho aprenc amb patiments als quals estic agraït: la paciència ho és tot!"

(Rainer M. Rilke, Cartes a un poeta jove)

Aparadors

Devia ser diumenge, un dels meus diumenges, i vaig sortir a la terrassa. A baix, a la plaça, hi havia tres nens hindús que jugaven amb una pilota. El més gran tenia a les mans un pal de fusta, semblant a un bat de beisbol, però pla. El mitjà li llençava la pilota des de lluny, i el més petit, pobret, corria a buscar-la tan de pressa com podia cada cop que el seu germà -vaig deduir que eren germans- la colpejava amb totes les seves forces. No hi havia ningú més al parc. Quan el que batejava havia llençat tres vegades, es canviaven les posicions, però el gran sempre jugava amb avantatge, perquè, com tots els germans grans, era el més hàbil i tocava sempre la pilota. No passava dels onze anys, però ja sabia com tenir contents els altres dos amb la seva suposada "igualtat d'oportunitats". El petit, posem-li cinc anys, no parava de córrer amunt i avall darrere la pilota esmunyedissa amb un somriure a la cara. Els seus bracets amb prou feines podien sostenir el pal, que en feia dos com ell, però això no semblava afectar-lo. El mitjà, en canvi, no va fer-hi bona cara fins que va aconseguir pactar unes noves regles del joc una mica més justes amb el seu germà.  Vaig mirar-los palplantada durant més de mitja hora. Encara no sé què em va cridar l'atenció, però no podia deixar d'observar com un corria esperitat mentre l'altre feia ganyotes i el de més enllà cridava home run!. Avui és divendres-diumenge i en sortir a la terrassa i veure els nens a la plaça he recordat això amb una exactitud sorprenent: de cop se m'ha aparegut aquesta imatge de fa gairebé un any. És fascinant la manera com se'ns graven a la memòria les coses més insignificants, petits detalls que ens permeten retenir el temps a les nostres mans, almenys una estona, per veure'ls a través d'un vidre com si es tractés d'un aparador o d'una peixera. Petites certeses que ens recorden que sí, que vam ser-hi, que hi som, que hi continuem sent. Com sempre.

Oda al dualisme ben entès

Després de topar-hi directament una vegada i una altra (i encara una altra), una acaba per acostumar-se als dualismes, aquells dualismes que segons com poden resultar incòmodes però que al final, què coi, tenen el seu punt d'interessant. Són desconcertants, si més no, però alhora donen vida a les coses. De fet, em sembla que el dualisme està mal interpretat: no es tracta de separar la realitat en dues parts irreconciliables, sinó de convertir el que és un en dos, i el que és dos, en un. Com en una moneda. Tothom sap que una moneda té dues cares diferents, però ningú no posarà en dubte que una no pot existir si no està immediatament enganxada a l'altra. El dualisme és una separació útil per entendre una mica millor el que ens envolta. El que passa és que molts renuncien a fer aquest últim pas d'integració, i corren el risc d'oblidar que la moneda és una i prou. Proposo, doncs, el dualisme ben entès com a una veritable alternativa al maniqueisme: entre una cara i l'altra hi ha moltes possibilitats que cal contemplar i que es complementen per formar un tot. Si no veiem això, si no veiem que hi ha d'haver una harmonia entre les dues parts, el dualisme ens farà nosa i ens serà impossible de trobar-li cap utilitat. Hem d'entendre que tot és dos en un. Nosaltres mateixos som contradicció constant, i la nostra tasca és trobar algun punt de contacte entre contraris per poder viure amb una mínima coherència. I deixeu-me afegir que les persones que juguen amb dues cares, tot i no ser les més desitjables, són sens dubte les més interessants. Sí, sempre m'han atret les persones-moneda, he decidit que no puc fer-hi res.

Le bleu de tes yeux

Segur que ningú s'ha fixat en l'home que cada matí treu les escombraries just quan passa l'autobús i tot seguit se'n torna cap a casa arrossegant els peus dins les mateixes sabatilles gastades, les de sempre. No és tan fàcil escriure sobre els petits detalls que ningú no veu, sobre l'ocell que pessiga engrunes al parc i  el nen que l'assenyala. El sol a la cara, l'olor del cafè o del pa acabat de fer són temes massa recurrents. Voldria poder parlar de tot això sense que sonés típic, buit, gratuït. És veritat, ho vull dir de debó, que el fred i la nit em fan sentir viva! Si ressegueixo des de dins les gotes d'aigua que llisquen per la finestra és perquè m'encurioseix com deu ser això de ser una gota, i si hi escric missatges pels de fora és perquè m'agrada pensar que algú somriurà gràcies a mi, gràcies a un hoy es siempre todavía tremolós als vidres entelats. Avui no sé què em passa però tinc les idees molt disperses. És com si un conjunt de banalitats conformessin quelcom de no tan banal, com si un pijo de Barcelona que parla amb la nòvia per telèfon, un jubilat vestit de cowboy i un italià que pregunta on és el metro estiguessin units per una mena de connexió estranya. Suposo que és cosa de la música, que sembla que ho relliga tot fins al punt que caminar pel Passeig de Gràcia un diumenge de març es converteix en poc menys que formar part d'un videoclip surrealista.

Avui és un dia trist (o com la neu va endur-se els tres xiprers)

Avui és un dia trist no és una bona frase per començar el matí. Tampoc ho és veure com uns desconeguts s'enduen, sense saber-ho, una petita part de tu en forma de branques, fulles i petites llavors. La multitud mira i contempla, tothom sembla exaltat pel soroll de les serres mecàniques, parlen, parlen, parlen i xerren com si fos un dijous qualsevol. De fet és un dijous qualsevol, només alterat per algun petit gest de sorpresa dels qui encara no s'han assabentat de la notícia. No té més, es tallen uns arbres i se'n planten uns altres -o això esperem- i així funciona tot. 

Però, per alguns -pocs-, les serres i la xerrameca han quedat en segon terme, en un pèssim segon terme, i les orelles no sentien res que no fos el silenci d'una absència que fa mal als ulls i encongeix el cor. Ha estat una sensació estranya. Després del xoc inicial i d'intentar apropar-nos al lloc dels fets, una petita corda ens ha barrat el pas.  Hem hagut de retenir un nerviós "som familiars, els volem veure!", pensament que després m'ha resultat ridícul, però que té part de comprensible si coneixem una mica la nostra història. Per a nosaltres, els tres xiprers representen molt més que una imatge: d'alguna manera contenen l'esperit de la nostra filosofia, són el reflex d'un pensament i unes idees determinades que em costa concretar en paraules.

Des de la soledat tot pren un aire més solemne, i ara penso que potser haver-me deixat endur per l'exaltació durant tot el dia no ha estat més que l'efecte contrari de la tristesa. Em titllaran de sentimental, d'infantil. D'immadura, potser? No, els immadurs són els qui passen pel costat de l'herba rasa com si fos el més normal del món, com si el buit que hi ha quedat no fos objectiu i palpable. Sabem que res és per sempre, però impacta rebre el missatge de manera tan directa. Fins i tot les pedres semblaven plorar, elles que són testimonis inamovibles i eterns del nostre anar i venir, i tornar, i no-tornar. 

Em tranquil·litza pensar que els xiprers no saben que ja no s'enlairen cap al cel com ho havien fet sempre, i no ho sabran mai. Encara ens miren altius i esprimatxats, tan sencers com quan vam descobrir-los. Estic orgullosa de nosaltres, d'haver après a estimar-los com s'estima una icona, un lloc, un símbol. Un símbol que connota un seguit de coses que, per sort, no han caigut amb ells. Les seves arrels s'estenen més enllà del claustre i espero que ho continuïn fent durant molt de temps. Els xiprers de debó són dins nostre. Però això no treu que avui sigui un dia inevitablement trist.

(Aviat esperem ordir l'homenatge que es mereixen a: www.tresxiprers.blogspot.com)

Jo no pretenia escriure sobre la neu...

Perquè quan tothom parla del mateix i les fotografies es confonen les unes amb les altres, fins i tot criticar el senyor Boada resulta avorrit. Però avui gairebé em veig obligada a afegir-me a la multitud amb una crida a tots aquells que no resten incomunicats: rendim-nos al caos i assumim que vivim en un país de merda que no està preparat per al mínim imprevist. Dit això, i amb un pes molt gran al cor, prosseguim a utilitzar amb seny les pales i les màquines lleva-neus i respirem profundament aquest aire glaçat de març fins que sentim com ens arriba al més profund del nostre ésser. Mentre dues centes mil persones sobreviuen a les palpentes, nosaltres -els afortunats que hem mantingut les facultats elèctriques- el que hem de fer és sortir al carrer a fer un ninot de neu ben gran i lleig: posem-li Joan i esperem que el sol del migdia el converteixi aviat en una bassa d'aigua inofensiva i insignificant. Va, que d'aquí a dos dies ens queixarem de calor!

Tín, tín, tín...

Em sembla que si m'arribo a quedar un minut més en aquell supermercat on el fil musical consistia en una horrible cançoneta de lletra simplona - tín, tín, tín, hoy es San Valentín -  i succedani de melodia hortera, m'haurien rebentat els timpans, o si més no algun caixer innocent hagués pagat el mal gust dels seus superiors. No, no vull comprar cap caixa de bombons ni  de pastissets de maduixa (la meva parella se'm presenta un dia amb un pastís d'aquells, i no em calen més motius per deixar-lo, sincerament). Això no és ni més ni menys que una crítica al consumisme i al màrqueting, especialment al consumisme i al màrqueting cutres. Em sembla relativament bé que per Nadal les grans superfícies reparteixin llumetes per aquí i per allà, al cap i a la fi el que fan ho fan ben fet i els arbres fan el seu goig. Però una altra cosa ben diferent és estampar cors per tots els racons, de manera que la primera quinzena de febrer haguem de viure envoltats de la cursileria d'una celebració que, per començar, molts no considerem nostra. Si hi ha un dia dels enamorats, és sens dubte Sant Jordi, i que jo sàpiga, a l'abril gotes mil, però cursilades cap ni una. Au va, ja som prou grandets com per saber que l'amor no s'expressa amb un peluix que duu brodat un missatge preestablert. Si us plau, senyors de dalt que preparen la campanya del 14 de febrer: agafin un dels seus pastissos-cor, emboliquin-lo amb el no menys seu paper rosat i vagin a encolomar-lo a algú altre, ben lluny d'aquí. O encara millor, facin un favor a la humanitat i mengin-se'ls tots!

Si la maduresa vol dir deixar de sorprendre's, jo no la vull.

Primera hora del matí, un nen d'uns cinc anys puja a l'autobús acompanyat de la seva mare i la seva germana, un parell d'anys més gran. A la nena se la veu molt educada, entra sense fer soroll i s'asseu en un dels seients lliures. El nen, però, s'entossudeix a fer el viatge dret a la part de darrera del bus. Des d'allà, ell no ho sap, jo l'observo. S'agafa a la barra de la porta i fa petits saltets per intentar mirar per la finestra els cotxes que ens segueixen. Després comença a girar al voltant de la barra central, tot cantant una cançó amb un espinguet digne de la seva edat i la seva cara d'espavilat. Se m'escapa un somriure còmplice. La mare, una dona moderna i estressada que no arriba als trenta-cinc, porta tot el viatge avisant el seu fill perquè es comporti. Aleix! Aleix, vols parar?! El nen, evidentment, no li fa ni cas. Jo continuo somrient. L'Aleix vol tocar el timbre de parada sol·licitada cada dos per tres, però no hi arriba i prova de saltar. Quan s'adona que és massa amunt, s'estira a terra tan llarg com és i somriu. De sobte, la mare, que carrega dues motxilles-peluix en un braç i dues bosses del berenar en l'altre, s'alça del seu seient i agafa el nen per les espatlles, en un gest gairebé violent que no puc evitar que m'incomodi. D'una revolada el fa seure al lloc més proper, l'amenaça amb el dit i es queda dreta al seu costat per tal que no pugui tornar a aixecar-se fins que no arribin a la seva parada. 

Jo ja no somric. Amb aquesta actitud no fem més que  estroncar l'essència dels nostres nens, penso. Quin mal feia, aquella criatura? No podem tallar-los les ales d'aquesta manera! Ells són dels únics en aquest món que mantenen la capacitat de sorpresa, la curiositat per tot el que els envolta, els ulls ben oberts. Són els únics que somriuen a tothom sense cap més explicació, simplement perquè són feliços i viuen en la il·lusió. Aleshores m'adono de la brutalitat que acabo de presenciar: la mare ha estat tan brusca que arribarà un dia que l'Aleix pujarà a l'autobús de bon matí, recordarà què pot fer i què no, i seurà directament i en silenci a la primera cadira que trobi. D'això en diuen el camí cap a la maduresa. I aquell dia, senyors meus, ja l'haurem ben cagat.

Harmonia (II)

Quan l'harmonia surt de dins, tot el que t'envolta la segueix sense queixar-se. No es tracta d'aconseguir la perfecció, mai de la vida, però sí una mena d'equilibri. Fins ara havia experimentat un tipus de felicitat externa, una felicitat que d'alguna manera devia a algú altre, i tot just ara començo a adonar-me que el millor benestar - i l'autèntic, de fet - és el que prové d'un mateix. D'acord, és evident que l'entorn ens influeix, i que en aquesta serenor que m'omple hi juguen un paper diversos factors, persones, petits gestos, idees, conviccions. Però no hi ha res com saber-se capaç de moure's, de fluir entre la gent i les imatges, pels carrers empedrats d'aquesta ciutat que cada dia estimo més. En tinc prou amb tancar els ulls com sempre he fet per sentir-ho encara amb més força, per estar segura que aquesta és la vida que vull. Una part de mi que portava molt de temps forjant per fi comença a veure la llum. Es fa evident aquest canvi constant, aquest fer-se contínuament que em fascina. I és precisament enmig d'aquesta autosuficiència aparent que tot em comença a somriure, no sé per què: m'arriben motius de tot arreu per continuar en aquest estat ascendent, fins i tot m'atreveixo a parlar d'estabilitat, que és una paraula poc usual en mi. No l'estabilitat que avorreix, sinó la que ja tenia ganes de trobar. Ara bé, és possible que es trenqui en qualsevol moment. Aquesta és la meva estabilitat, senyors, no en tinc cap altra. Això sí, l'harmonia que sento és meva i només meva, no la dec a ningú i ningú me la pot arrabassar. Avui no.

En sortir per la porta

Em trobo en un d'aquells moments en què els dits et van sols, el pensament et passa per la ment com un llampec, o potser ni hi passa, potser l'impuls va directament a les mans. Un dia em van explicar que els actes reflexos són involuntaris perquè no passen pel cervell, sinó que l'estímul envia un senyal directament a la part del cos que s'ha de moure. Hi ha vegades que escriure és com un acte reflex, em sembla. I els textos que en surten solen ser els millors. Avui és un dia ple, no sé de què però ple, agradablement dens. Ara una cosa, ara una altra, amunt i avall per aquests móns de Déu que tot just ara començo a entendre. Tu no saps com em fas sentir, i cal que siguis gat, i les classes de filosofia comencen en sortir per la porta. M'agrada aquest ritme, definitivament. M'agrada poder dir que veig un camí, un camí que no va enlloc però va a tot arreu; dit així no ho entenc ni jo, no sé com dir-ho perquè no soni tòpic. Les peces van encaixant dins del meu cap. Això no vol dir que estigui resolent el trencaclosques, de cap manera: com més peces encaixo, més peces noves em cauen a les mans. Viva usted ahora sus preguntas, deia Rilke. És això, joder, és això! Tan fàcil com provar de viure i res més. Em queda molta feina per fer i molt per polir, en sóc conscient, però ser-ne conscient ja em fa una mica millor. Potser sí que la filosofia és la medicina de l'ànima. En només quatre mesos el canvi ha estat força evident. I no sé què faig aquí explicant-vos històries i fent públiques les meves divagacions, quan en realitat hauria d'estar estudiant la teoria de l'art d'Aristòtil. Ah, tot comença en sortir per la porta, tingueu-ho present.

Decidit

Decidit a desfer-se de les nits obsessives, de la por, de la sensació de caminar per la corda fluixa, un pas ferm però tres en fals, la mort, la mort, la mort que l'angoixa, el temps que mai podrà atrapar, el vent, les paraules que no troba. Decidit a encaminar-se cap el que li sembla que desitja, ell sempre tan dispers, fart de la seva facilitat per perdre's en divagacions absurdes, pensa massa i fa massa poc. Decidit a ser millor, a actuar, a lliurar-se als plaers més mundans, a nedar cada dia una mica. Li agradaria fer realitat totes les meravelles que fa anys que predica. Potser serà escriptor, o músic, o filòsof. Tal vegada ja és una mica de tot això, però gaire de res. Les agulles del rellotge l'obsessionen cada cop més des de fa dies, fa molts dies que viu atrapat pel seu moviment inevitable. No vol adonar-se, a l'últim segon, que tot ha estat mentida. Per això, decidit a aprofitar les voltes de rellotge que li han estat concedides, decidit a tantes i tantes coses, senzillament tanca els ulls i agafa aire, molt d'aire. El necessitarà. 

Tot allò que no té nom

- Bon dia, posi'm un camí. Un camí i unes sabates boniques per trepitjar amb força, un somriure només, o uns ulls que em mirin com si volguessin donar-me la mà.

 - La pressa mai no ha estat bona pels qui van a Itaca, senyoreta, i menys pels qui no saben on van. Quin número fa?

- I vostè, que sap on va? Faig un trenta-nou. Que sap per què tota aquesta gent posa nom als dies, als anys i a les coses?

- Com diu? A quines coses?

- Doncs a totes les coses, i el que no té nom els incomoda, i el que no es pot comptar, com l'amor o el temps, o l'aire que giravolta, els posa tan nerviosos que n'inventen històries fantàstiques fins que creuen trobar una resposta que els deixa tranquils. Però els meus ulls inquiets no es calmen amb quatre paraules, necessiten veure més, i beure, perquè només amb les galtes enrojolades hi veig clar, sap?

- El temps bé es pot comptar, senyoreta! 

- Ah, sí, és clar! Que no ho veu? Un segon tant en poden ser dos, com tres, com deu. Vostè compta números, no segons. El temps no s'atrapa, no té gàbia, no existeix!

- Li embolico les sabates per regal?

- No, me les enduc posades. Creu que m'aniran bé per saltar entre la gent? Miri que tinc moltes ganes de ballar i no vull quedar-me descalça a mitja cançó! Que les nits de gener són glaçades en aquesta ciutat i no m'agrada tocar de peus a terra. Ai no, mentre pugui volar! Què me'n diu? Li agrada volar? No m'ha dit el perquè de tots els noms, encara!

- És incòmode que les coses passin i prou, senyoreta. Seran vint euros. És incòmode que les coses passin i prou...

I va sortir de la botiga saltant entre la gent, efectivament, ballant sense música la seva pròpia melodia, immune a cada xoc contra la realitat dels qui l'envoltaven, somniant que aquelles sabates boniques la durien per camins plens de nit, plens de lluna, plens de tot allò que no té nom. De tot allò que ningú, de moment, podia entendre.